El gen Millet

Jean-François MilletTruco la meva àvia i em diu que està molt nerviosa, que aquest matí un home se li ha posat al davant i que li ha pres el moneder. Que es veu que l’home ha fet veure que ensopegava amb ella i que el que ha fet és tallar-li la bossa per endur-se’n el moneder. Que ha cridat que l’havien robada i que ha tractat de perseguir el lladre, un home molt gros que seria capaç de reconèixer, i que l’home s’ha esfumat. M’agafa un gran sentiment de culpabilitat de pensar que la meva àvia és una dona gran i desvalguda, vídua i delicada, que té una salut delicadíssima i que malgrat tot té un pis impecablement net, que segurament està massa sola i que la vida moderna és una merda perquè tots plegats estem massa lluny els uns dels altres.

La meva àvia m’explica que un senyor l’ha trucat per telèfon després dient que havia trobat el moneder sota d’un cotxe i que ha anat a casa seva a tornar-li. M’explica que com que estava atemorida ha trucat una veïna per no estar sola especialment a l’hora en què ha quedat amb aquest home. He tornat a sentir llàstima per la meva àvia que enlloc de poder recórrer a la família ha hagut de demanar favors a una veïna que és tan vella i atrotinada com ella mateixa.

Li pregunto què duia dins del moneder, si li han pres tot i em comenta que només li han tret els diners i li llenço la pregunta estrella: Quants diners? M’imagino una fortuna i em contesta que vint euros i alguna moneda. M’entendreix pensar que la meva pobra àvia deu circular normalment pel món amb tants pocs diners a sobre i m’avergonyeixo de no ajudar-la anant a comprar per ella o regalant-li coses més enllà de Nadal i del seu aniversari.

La meva àvia em diu que encara ara està molt nerviosa perquè justament quan li ha passat tot això duia cinc-cents euros a la butxaca interior de l’abric perquè havia d’anar a pagar unes cortines noves que havia encarregat. Quina sort que has tingut!, li dic i em sento súper orgullosa de pensar que la meva àvia és la més llesta de totes i que ha guanyat una partida a la delinqüència sense despentinar-se. M’emociono pensant quin tipus d’heroïnes inesperades s’amaguen sota de tantes permanents tenyides i pentinades a lo Marilyn Monroe.

Però la història té un final que no m’agrada. La meva àvia diu que fingirà que li han robat  tots els diners, que té una assegurança i que tractarà que li paguin els cinc-cents euros que ningú no li ha robat. M’ho explica amb tota la tranquil·litat del món i sense cap vacil·lació. El que està bé i el que està malament són conceptes que depenen de la consciència de cadascú.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

14 respostes a El gen Millet

  1. Guillem ha dit:

    No hi ha remei.

    Fem net i comencem de nou.

  2. kika ha dit:

    serà que no hi ha res que sigui o blanc o negre?

  3. Albert ha dit:

    Ostres! Doncs que no llegeixin aquest bloc els de l’assegurança, que no li tornaran pas! Deixant això de banda, que ningú anés a socórrer-la quan li van robar diu molt poc dels temps que estem vivint.

  4. XeXu ha dit:

    Caram, tant bé que pintava la història. Semblava un bon ensurt acabat de la manera menys dolenta possible, però aquest gen Millet sembla que està massa arrelat en tots nosaltres, i acaba sortint per alguna banda.

  5. marta ha dit:

    Bé, jo diria que som humans i que som imperfectes. I de fet, fem riure.

  6. marta ha dit:

    Guillem: què vols dir????? Això ha sonat a Napalm

  7. marta ha dit:

    Kika: Sí però és incomodíssim. La meva àvia té claríssim el que fa i està convençudíssima de fer-ho bé i en el fons m’entendreix perquè també puc entendre perquè actua d’aquesta manera malgrat estar-hi en total desacord.

  8. marta ha dit:

    Albert: Per si un cas he variat alguns petits detalls a la història, cosa que segons com t’ho miris em fa còmplice d’una estafa. Però m’estimo més la meva àvia que qualsevol companyia d’assegurances.

  9. marta ha dit:

    XeXu: això sembla i em sembla terrible que sigui així. QUantes coses d’aquest estil però molt pitjors deuen passar?

  10. Substitut ha dit:

    Deixant de banda la Marilyn que m’acompanya aquí a la dreta, diria els tombs inesperats són la sal de la vida. Encara que no sempre la sal és el què ens convé, no?

  11. La reusenca ha dit:

    Marta, el comentari anterior l’he fet jo, i per què coi no surt la marilyn al teu bloc, per què no ets de blogger? grrrrr… amb tanta sal, m’he embolicat!

  12. martanit ha dit:

    Uiuiui ara ja no sé si m’ha visitat la Marilyn o l’Arthur Miller. No sé dir-te perquè no surt la Marilyn al meu bloc però tenint en compte que no hi surto ni jo, ja em diràs…. és broma, ni idea de perquè no surt la teva imatge. Alguns tombs inesperats estan prou bé m’han dit.

  13. JRoca ha dit:

    Al final de l’apunt he entès això del gen Millet. 😉
    D’altra banda, m’agradaria saber qui és valent que és capaç d’enfrontar-se a un delinqüent corpulent sabent que en l’improbable cas de sortir guanyador i que acabi a comissaria, l’endemà -o potser a la mateixa tarda- estarà al carrer esperant venjança.
    Salut

  14. marta ha dit:

    Potser un imprudent, un heroi o les dues coses a la vegada. En tot cas i sigui com sigui, millor no trobar-t’hi. Salut 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s