Els premis literaris i jo (II)

Entre els deu i els vint anys vaig comptar amb la inestimable col·laboració dels meus pares -en ple procés de separació- per convertir-me en una adolescent rebel  que em pensava que era punk (tot i que no ho era) i que tot el dia escoltava Bob Marley o Kitsch segons l’època de l’any. Botes militars per a l’hivern i avarques per a l’estiu, aquest seria un bon resum d’aquella època de metamorfosi de nena dolça i bleda a adolescent problemàtica. És la història (més musical que literària) de com vaig passar del rosa al negre, dels vestits de flors a les botes Dr. Martens.

Perquè us en feu una idea, el dia més feliç de la meva adolescència no va ser el dia que vaig aprovar la Selectivitat, ni el meu primer clau, ni tan sols el dia que vaig aprendre a liar un cigarret. El dia més feliç va ser el dia que el meu pare em va dir: “Què fas vestida així? Sembles una delinqüent”. Us prometo que no vaig cremar cap contenidor però heu d’entendre que no podia presentar-me als Jocs Florals que s’organitzaven ni a l’escola ni a l’institut. És molt senzill: anava en contra dels meus principis d’aleshores participar en cap cosa que no fos un concert prou salvatge. I odiava tothom, i això incloïa professors, directors d’escola, pares, mares, associacions de pares, policies, monges, capellans,  cantants de country i, molt especialment, adolescents excursionistes que toquessin la guitarra (no elèctrica).

Però no us deixeu enganyar per les aparences. M’agradava molt escriure però tenia un problema més enllà de tot això que us he explicat. El meu problema és que em feia pànic imaginar-me que podia arribar a guanyar. El meu pitjor malson era imaginar que deien el meu nom i que em feien aixecar del final del pati de l’escola per haver d’anar caminant fins a l’escenari, pujar dalt (sense ensopegar) i llegir (sense patir un atac de cor) el que fos. I pitjor que això: llegir alguna cosa que jo hagués escrit era encara pitjor, era el PÀNIC ABSOLUT. Em feia una mena de vergonya mortal que la gent sapigués que escrivia i què escrivia i jo volia ser una noia forta, una noia dura, volia ser especial i diferent. Per què havia de dir “Em fa vergonya” si podia dir “Passo” i ja està?

Tot i aquesta aversió a la popularitat, no vaig poder evitar tenir un cert contacte amb un parell de premis literaris durant la meva època a l’institut. El primer cas va venir perquè vaig sortir durant un temps amb un noi amb qui ens comunicàvem fent-nos petons. Bé, per ser exactes, no parlàvem però tots els divendres ens estàvem hores i hores fent-nos petons en el  pub Tequila del carrer Escudellers de Barcelona (encara ara quan hi passo em fa impressió recordar aquelles tardes). Un dia, llegint la revista de l’escola (una activitat que feia d’amagat) vaig descobrir que entre els poemes guanyadors dels Jocs Florals d’aquell any n’hi havia un d’ell. Primera notícia que aquell noi escrivia! Vist en perspectiva, diria que va ser una història trista de poemes, petons i incomunicació.

El segon cas va succeir un altre any, en uns altres Jocs Florals. Recordo estar asseguda al terra del pati de l’escola amb les cames creuades sota un sol espaterrant. Allò era ple d’adolescents repel·lents, feliços i il·lusionats i jo devia estar pensant en Jimmi Hendrix o en La Polla Records o en la Janis Joplin quan enmig del merder general van dir els noms dels guanyadors dels premis de poesia i van dir el nom d’una amiga meva. Va ser com notar un cop de puny a l’estómac. La noia es va aixecar del meu costat i vaig desitjar intensament que ensopegués. I efectivament, mentre la pobra noia pujava els tres esglaons que portaven a l’escenari va ensopegar. Aprofito per demanar-li disculpes des d’aquí.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a Els premis literaris i jo (II)

  1. Lluís ha dit:

    Aquest relat em recorda alguna cosa que no puc concretar, jo diria que una ple·lícula sobre unes adolescents ianquis… (No serà les Verges suïcides de la Sofia Coppola?). Per no fer el ridícul de nou, no diré res. Trobo que fas un repàs cruel de l’adolescència. Hi ha qui creu que és una malaltia (especialment, els pares que tenen fills adolescents). Ara, quan veig les conductes dels adolescents, sento una mena de rubor i alhora una tendresa enorme, perquè recordo aquell temps tan dens i espès de la vida. La meva relació en aquell temps amb premis i literatura també va ser complexa, i també incloïa disfresses (recordo una enorme camisa blanca, de tres talles més gran)… Què hi farem!

  2. Natalia ha dit:

    Així que vas ser tu???? Disculpada! De fet, no pensava que a ningú més li importessin els Jocs Florals com a tals (fèies molt bé el teu paper d’adolescent semi-marginal, com expliques), sino que recordo les noies de classe emocionades per vestir-se de núvies. No vaig caure pujant els esglaons, sino perquè vaig trepitjar el vestit de núvia d’una de les noies (recordes la mega-parafernàlia que es muntava?), i ella el va estirar i patapum! La veritat és que es parla dels adolescents com a cruels, però no recordo haver passat massa vergonya en aquell moment ni en moments posteriors; no ho sé, m’ho vaig prendre amb humor. De caure, l’unic que em preocupa és fer-me mal, se me’n refot el que pensi la gent.
    Per cert, jo vaig guanyar un dels premis de la coca-cola, també! Quins temps d’escriptora d’èxit taaan llunyans…

  3. XeXu ha dit:

    Aquesta és una història que molts podrien explicar, encara que no era el meu cas. Molts adolescents es transformen en alguna cosa indeterminada, es creuen part d’alguna cosa, i en molts casos, és el no formar part de res i anar per lliure. Deu ser cosa de les hormones. Jo vaig ser un adolescent soso i avorrit, a banda de que flirtejava amb rappers i coses d’aquestes als estius, males influències, però era només per seguir el rotllo, perquè no hi tenia cap interès. Durant l’any, era perfectament normal, sense tribu assignada.

    Per altra banda, veure que el veí aconsegueix algunes coses (com a terme genèric, no parlo del Veí de Dalt!), sempre ens fa posar les barbes a remullar. Si ell ho aconsegueix, per què nosaltres no, si som mil cops millors?? Probablement no sigui veritat, almenys en molts dels casos. No entraré a valorar si era el teu, només sé que llegeint-te ara ja es nota que l’afició et ve de lluny i que en aquelles èpoques segur que ja escrivies com ara, és a dir, molt per sobre de la mitjana.

  4. Clidice ha dit:

    N’hi ha més? si? guai 🙂 És xungu això de dur unes Dr. Martens i haver de fer veure que no t’agrada el country. Per experiència, vull dir 😉

  5. Lluis, unes adolescents ianquis? ostres, quina por. No diré títols perquè jo sí que faria el ridícul. Sobre la camisa blanca enorme… puc somriure? Hi ha grans hits dels enamoraments adolescents i un clàssic és “el noi de la camisa blanca”

  6. Natàlia, la veritat és que no vaig desitjar que ensopeguessis però ahir quan escrivia el text em va semblar imprescindible afegir aquesta petita “variació” a la història. Tornant a la realitat, aquells tinglados no em van fer mai gràcia i diria que ara me’n fan encara menys que aleshores. El que sí recordo d’aquell dia és que vaig trobar admirable que no t’atabalessis gens per haver ensopegat. Una súper abraçada!

  7. XeXu, justament això que dius que és una història que molts podrien explicar és la gràcia del text (pel meu gust). Que sigui fàcil sentir-s’hi identificat o veure-hi retratat algú proper és un èxit. I el tema de l’enveja és el que volia presentar. Vaja, que avui m’has endevinat les intencions.

  8. Clídice, jo portava Dr. Martens i no m’agradava el country més enllà de canturrejar Illes dins d’un riu del Tomeu Penya. No entenc per quin motiu estrany sempre he tingut més èxit entre homes que duien botes camperes que entre homes que duien botes Dr. Martens.

  9. Viola de Vent ha dit:

    ara m’has recordat la protagonista de “bye, bye, blondie”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s