El nus

Perduts com sempre caminem buscant la sorpresa màxima i ens conformem amb una cerveseria on juguem a arribar-hi per casualitat cada dos per tres. No entenc els carrers, ni els camins i fa dies que sento l’olor d’un final i intento distreure’m per no pensar-hi. Saps? Tampoc no entenc els teus ulls aquàtics quan em diuen que mai no em podràs fer feliç. Perdona’m criatura però sento que em moro quan em dius això. Per què no vols lluitar per mi?

Caminem i riem d’algun enginy lingüístic que repetim dinou vegades. Cada dia em fas riure més. Tens gust de fruita madura i una veu que em tranquil·litza. Fa temps que et recordo, et vaig parlar d’amor etern i no en tenia ni puta idea. M’he enamorat vuit-centes vegades més després. Espero que tu també, ja no em fa mal. Per què ens torturàvem?

El dia que no el busquem trobem el lloc perfecte. Llàstima que és tard i que ja no ens ve de gust amagar-nos. Sense mirar-nos als ulls ens fem els interessants i imaginem en veu alta que passen els anys i que ens trobem aquí per casualitat. Tu dibuixes i jo escric, ens veiem i batem algun rècord inconfessable per celebrar-ho.

Mil anys més tard resulta que arribo d’hora, faig temps i em perdo. Et recordo mentre miro un home que em mira. Està parat i de sobte veig que obre una persiana. Em moro de curiositat, camino a poc a poc i quan passo ja és dins. Hi ha un cor a la porta, és el lloc perfecte i han passat mil anys.