Per molts refranys!

La paraula homenatge sona fatal. Fa temps que vull escriure sobre una persona especial però no ho acabo de veure clar. I si no li agrada? El que ens fascina d’algú pot ser una cosa de la qual la mateixa persona no se’n senti orgullosa o no li vingui de gust pensar-hi. I si s’incomoda? A part, un dels perills dels homenatges és que resultin massa ensucrats. L’altre perill és no fer res i que després et sàpiga greu. Hi deu haver alguna manera d’equilibrar el desig d’escriure sobre algú, el plaer que aquesta persona n’obtindrà si ho llegeix i que el text tingui gràcia més enllà de tot això?

Ja et conec, herbeta, que et dius marduix. Què fort. Aquest matí he escrit aquestes línies pensant en una altra cosa però ara veig que devia estar rebent ones telepàtiques blocaires perquè avui –bé, ahir- és festa grossa. Com els sants que tenen vuit dies, espero que facin la vista grossa amb els despistats que arribem a misses dites a la celebració pels 300.000 refranys recollits, trobats o caçats per en Víctor Pàmies. Per molts refranys!

Diuen que mai no és tard si la dita és bona. Obro una ampolla de cava i tanco la paradeta la mar de contenteta. Un exemple del que pot passar combinant amor i disciplina. Millor encara: una prova més del que es pot arribar a aconseguir a base d’esforç i feina ben feta.  I res de precipitar-se, que qui tot ho vol tot ho perd. Hi ha dies que agraeixes ser on ets perquè al teu voltant passen coses meravelloses. Ja tinc respostes per a les preguntes que em feia aquest matí. Al fons del sac es troben les engrunes.