Quan era petita passava els estius sencers a Ripoll. Els estius dels nens són com un món que comença per Sant Joan i el final no es veu. Els personatges habituals eren la meva àvia i els veïns, un altre grup humà format per avis i néts, sense pares. Els meus pares no apareixen en els meus records dels estius de quan era petita.
Recordo que dormia en la que va ser la meva habitació fins als dotze anys, quan la meva àvia va morir. Com ara, el pitjor moment del dia era el moment de despertar-me. Havia d’anar a la piscina o havia d’acompanyar la meva àvia a comprar. Després dinàvem i normalment em tocava ajudar a fregar els plats, escombrar o treure la pols. Miràvem les notícies i una pel·lícula. Suposo que m’adormia. Més tard, les tardes eren per anar al passeig o per anar a jugar al magatzem d’una botiga de roba d’uns coneguts de la família.
Aquests són els meus records d’estiu de quan era molt petita. Tardes interminables dalt d’un gronxador del passeig de Ripoll jugant a volar cada vegada més alt, amb l’emoció de què passaria si em gronxava amb prou força com per aconseguir donar la volta a la barra de ferro. És impossible que fos així però el record d’aquests instants ara es fa enorme i és com si m’hagués passat hores i hores gronxant-me. Mentrestant, la meva àvia i les altres àvies xerraven i jo sentia petits fragments d’històries impossibles farcides de misteris, parelles, desgràcies, rumors i fantasies.
També recordo pujar les escales del tobogan, posar el cul al començament del tobogan i baixar. Algunes vegades queia de cul a terra, altres vegades havia baixat amb algun altre nen o nena. També recordo anar en bicicleta. Les àvies caminaven i nosaltres anàvem en bicicleta. Altres dies baixava a l’hort. Un hort que ja no existeix, que també es va perdre quan va morir la meva àvia. Encara sento el soroll de la porta quan l’obríem i encara puc veure la peça de fusta pintada de color verd i lligada amb un cordill que servia perquè la porta no es tanqués. Són tantes les coses que vaig perdre quan va morir la meva àvia que a vegades penso que van existir dues Martes, la Marta d’abans dels dotze anys i la de després. Em sembla que de manera inconscient encara estic enfadada per tot el que vaig perdre aleshores.
Les tardes al magatzem de la botiga de roba eren el moment més especial de tots aquells estius. Quina enveja que em feien els nens i les nenes que podien jugar allà totes les tardes, jo només hi anava molt de tant en tant. De fet, hi anava només de visita. No em deixaven dir-ho però hauria volgut poder jugar cada dia amb tots aquells nens enmig de totes aquelles caixes i tots aquells amagatalls de portes i sales i saletes que jo amb prou feines coneixia. Encara recordo l’olor que feia aquell espai immens i salvatge com una selva.
Algunes tardes del mes d’agost, quan tornàvem cap a casa es posava núvol i tronava. En aquest moment tothom es posava nerviós i tothom repetia les mateixes paraules. “Plourà”. “Marxem cap a casa”. “Quins núvols més negres”. “La pluja ens agafarà a la carretera”. “Ens constiparem”. I marxàvem abans d’hora. No sé si és cert. No sé si és cert que marxàvem abans d’hora o si fèiem exactament el mateix que fèiem cada dia. No ho puc preguntar a ningú.
Féssim el que féssim, sempre hi havia un moment que per no mullar-nos decidíem anar corrents cap a casa per la carretera i aquest moment, aquests deu minuts de pluja intensa i de córrer pel carrer fent veure que ens protegiríem sota els balcons i que intentaríem no mullar-nos gaire era un joc. El que fèiem era mullar-nos, l’objectiu era córrer i cridar molt, posar els peus a tots els bassals, notar ben de pressa els peus humits, les sandàlies que s’escapaven, els cabells i la cara ben molla, la roba que havia d’anar tota fora quan arribàvem a casa. Sobretot: primer les sabates per no empastifar el pis. Encara esbufegant ens deien que anàvem directes a la banyera que vèiem omplir amb aigua calenta i sabó. Les sandàlies brutes. L’olor de terra mullada. Feia una mica de fred.
Després parava de ploure. Tothom sap que les pluges d’estiu duren molt poca estona i era així com les gaudíem com mai més no ho he fet i exactament de la mateixa manera com estimo ara que diuen que sóc gran i que començo a tenir por de la mort, de la meva i de la de les persones que estimo.
Fa dos dies que estic llegint el llibre “Verd aigua” de la Marisa Madieri i he trobat una joia. Una joia preciosa que cura i que fa una mica de mal, només una mica. O potser molt. Enyoro els meus records, la meva àvia i la meva innocència de nena, i al mateix temps sento una urgència apassionada per endreçar el present i unes ganes intenses i tranquil·les de plorar. Penso en les mil coses que encara no he fet i que tinc por de no fer. Voldria haver pogut construir alguna cosa més fiable al meu voltant.
Volar de nit és perillós 
La vida ens canvia molt des que som petits, per això veiem tantes diferències si girem la vista enrere. La pèrdua dels avis, aquells que ens han tingut al voltant quan érem petits, sobretot als estius, afecta molt, i segurament és un punt d’inflexió. Però depèn de amb quina edat t’enganxa. Aquells temps ja no tornaran, ara tenim el que tenim, i hem d’aprendre a conviure-hi, i canviar el que creiem que no és com ens agradaria. Però no podem tornar a ser petits i reviure el nostre passat més llunyà. Pel que a mi respecte, no em fa cap falta. No el trobis a faltar, segur que el present té coses igualment il·lusionants, encara que també en tingui de dolentes.
Hum…. qui pogués ser àvia i sentir això! Prenc nota per si mai em toca i m’encolomen els néts!
a la vida tot no ho podrem fer, això està clar, però el que si hem de fer és que el que fem ho hem de fer bé, traient-l’hi el suc tan com puguem. I sobretot sense por, por de què?
Construir coses fiables és possiblement un fantasma que tots tenim: com es poden construir coses fiables en un món que no ho és? Fixa’t en aquella pluja que es presentava al pitjor moment. La seguretat és una idea més platònica que la justícia, diria jo: no n’hi ha, i no sabem d’on surt la idea de “seguretat” que tan ens obsessiona, tan individual com col·lectivament.
I a mi també em passa: que els records de la infantesa, per més alegres que siguin, m’acaben generant una tristesa terrible. Potser perquè perquè són records ara ja plens de gent morta, però no és només per això.
has construit un record de la teva infantesa, hi ha res més sòlid i més fiable que això? és el tresor més gran que tindràs mai.
Post preciós
Costers amunt de Ripoll, a mig aire de Sant Amanç, hi ha un llogarret amb un nom que rememora les tardes d’estiu que dius: Vidabona. Recordo haver-hi passat de petit, amb els pares, quan encara responia al seu nom tan bonic… Ara Vidabona són unes runes on campa la malesa.
No has aclarit una qüestió essencial: el gronxador, era dels de la xocolata Torras? Ho dic perquè eren els que més s’estilaven per les comarques gironines.
XeXu, és curiós, quan fas una mirada al passat, aquest pot fer-se immens fàcilment i aleshores és fàcil trobar lligams entre coses d’ara i coses d’abans com si tot plegat fos una mateixa cosa i qui rep les bufetades de la vida d’ara fos encara aquella criatura que ja ni recordes que vas ser.
Galderich, tant de bo tothom pogués gaudir d’aquesta experiència algun dia.
joan, moltes de les pors són irracionals i innecessàries però quan en tens alguna és difícil desfer-se dels seus efectes
lluís, jo més aviat en diria “cosa tangible”. Sí que m’imagino que es poden construir coses fiables.
viuillegeix, un present sòlid i fiable és un altre tresor.
Girbén, no recordo si eren de la xocolata Torras els gronxadors, segurament sí pel que dius. De Vidabona també tinc records.