El 2006 vaig escriure el meu primer apunt. Explicava que m’havia comprat un bolígraf verd, em lamentava d’un parell de fracassos amorosos i deia que el temps no s’aturava mai.
El 2007 vaig celebrar amb un dia de retard el meu primer any de blog. Vaig fer-ho amb una confessió avergonyida sobre el que escrivia i una declaració d’amor. Continuava comprant bolígrafs verds a la papereria del carrer Tallers convençuda que l’artifici valia la pena i que la realitat també.
El 2008 i el 2009 vaig oblidar-me de celebrar cap aniversari. Com a curiositat i sense que vulgui dir gaire res, més o menys per aquestes dates el 2008 era de vacances al Marroc i el 2009 pensava en Nàpols tot recordant un concert de Pink Martini a Lisboa. A Marroc vaig anar-hi esporuguida, fugint, i a Nàpols ni tan sols vaig anar-hi. El fracàs amorós continuava sent el meu tema principal.
Avui celebro quatre anys de blog i celebro que és el primer any que no m’oblido de celebrar el meu aniversari de blog el dia que toca. Perquè els detalls poden ser importants. De tot se’n pot fer una bona història. I de tot se’n pot fer un no-res. Continuo escoltant Amado Mio de Pink Martini i desitjo viatjar a Itàlia aviat. El temps no s’atura mai. Continuo escrivint el que vull escriure.
Volar de nit és perillós 
El 2010 celebro, amb un dia de retard, el quart aniversari del teu blog. Lamento el retard, però sé que més val tard que mai, i em tranquil·litzo 😉
Amado mio… genial cançó, imatges glamuroses a més no poder, que m’encantaria haver pogut viure en directe. Vaig néixer massa tard.
Una abraçada, Marta.
Moltes felicitats Marta! També arribo tard, però bé, et felicito. 4 anys! Al 2006 es van obrir molts blocs bons, alguns, per desgràcia, ja tancats. M’alegro que el teu continuï viu!
El títol i el post sona una mica trist, però fer de una bona història d’un detall i escriure allò que vols, no em sembla pas poca cosa.
Per molts anys:D I no paris de fer-nos volar 😉
Jo et vaig conèixer a travès d’un blog que es deia “pluja, plugims i pluvisequeig” o alguna cosa semblant… un sir Gawain que escrivia de verd i que conversava amb mi fent una birra. Ell em va portar cap a la blogosfera i va fer que et descobrís i que compartís amb ell la intriga de la teva persona i les teves històries 😛 Ell ja no escriu -segur que et llegeix, encara- i jo et tinc enllaçada de fa temps i sempre m’agrada veure que has escrit de nou!
Ahir vaig celebrar l’aniversari amb una miqueta de Riesling i escoltant Pink Martini. No podia ser d’una altra manera 🙂
Coses2, l’aparença pot ser trista però estic contentíssima d’escriure. Dels fracassos també te’n pots riure, i auqest és l’ànim de tot plegat. Moltes gràcies pel que dius
Ferran, res de retard, gràcies per venir. Ahir vaig fer que es publiqués el post a les 23.40 perquè era exactament l’hora que feia l’aniversari jajajaja diga’m ‘rara’. I sobre el glamour, no et pensis, ja deus saber que no era ella la que cantava a la peli, a tot arreu hi ha artificis. Però realment les imatges són imponents. I el blanc i negre i els anys sumen
Tirai, totalment d’acord amb això del 2006, tinc una llista d’enyorats d’aquella època considerable i això que llegia pocs blogs aleshores. Em fa molta ilusió que m’hagis deixat un comentari, ja saps que sóc una lectora fidel però desordenada del teu blog, molt més antic que el meu, em sembla. Una súper abraçada i perdona que deixant comentaris sigui una mica desastre.
mare de Déu Lia!!!! Aquesta història és brutal. El blog de pluges i plugims m’encantava, era fort, intens i bonic. Així que tu feies birres amb l’autor? Quina sort. Això de verd no ho he entès però moltíssimes gràcies per explicar el que expliques, el que he entès mha fet moltíssima gràcia.
((de fet, tot això del verd i de Sir Gawain, era un “guinyo” per si ell ho llegia :P)) M’alegra que t’hagi fet gràcia 😉 el mundo es un panyuelu, eh? hehe
Eppur si muove!
No, no, Marta! Encara no els he fet els 4 anys jo, fins al maig! El que passa és que escric massa posts :p
Cristian, quina il·lusió llegir-te! Quan tornaràs a escriure? Tens un munt de coses a dir.
No hi ha res com saber envellir… Enhorabona !
Els detalls són MOLT importants. Enhorabona per l’aniversari! Jo també me’n vaig a Itàlia.
Nau Argos, envellir jo? Quines coses de dir…
Allau, gràcies per la visita. Totalment d’acord, tot i que n’hi ha tants de detalls que no sempre l’endevino. I això d’Itàlia… a viure? o una escapada? Florència potser? O algun lloc més salvatge?
Una escapada del tot civilitzada. I com deia el cagadubtes d’en Tannhauser, “nach Rom”! Busca’t l’escusa i viatja a Itàlia, alguna neurona t’ho agrairà.