Onze de setembre assoleiat

Senyor Montilla, jo no estic enlluernada però potser vostè necessita ulleres noves per veure que potser és atrevit desmerèixer com qui no vol la cosa el sentiment d’un poble. On vostè veu enlluernament jo veig esperança, on vostè veu cridòria jo veig paraules. La meva mirada és tan vàlida com la seva, senyor Montilla, però li prego que canviï d’ulleres i, sobretot, que obri els ulls perquè és possible que no hagi percebut que no desitjo que vostè em guiï sinó que desitjo que algú guiï el país amb coherència i sensibilitat cap a la independència.

No m’interessa el menyspreu, senyor Montilla, i mai de la vida no el menysprearia ni a vostè ni a cap altra persona però si us plau no em prengui el pèl i no menyspreï aquest poble temporalment (avui m’he llevat de bon humor) condemnat, retallat i ultratjat. Vull que Catalunya sigui un país independent i ho vull de bon rotllo entre altres motius perquè Espanya em sembla un país fantàstic. Senyor Montilla, vostè demana un esforç col·lectiu i jo també el demano però parlem del mateix? Em sembla que no. Vostè demana que alguns callem la nostra veu. De què té por? De què vol que tinguem por? No creu que Espanya pugui ser flexible? Doncs jo sí que ho crec. A part que si callem, si callem encara més vull dir, com collons ha de saber Espanya i el món el que volem?

El cas és que quan l’he sentit afirmar que estem sortint de la crisi de la mateixa manera que jo podria afirmar l’existència de vida extraterrestre a Júpiter, he vist claríssim que vostè és l’home adequat per a l’independentisme català. Vostè és capaç d’afirmar qualsevol cosa sense que li tremoli la veu! Vostè és l’home que necessita Catalunya! Vostè podria proclamar la independència de Catalunya!

Senyor Montilla, gairebé ploro d’emoció quan l’he sentit dir que té el deure de proposar camins de sortida. Justament això és el que més desitjo, que Catalunya surti d’Espanya. Estaria disposada a acceptar que vostè no sortís de la Generalitat durant quatre anys més a canvi d’això. Li semblaria bé el tracte? Valori si us plau l’esforç que estic fent amb aquesta proposta.

Per acabar, senyor Montilla, no puc estar-me de felicitar molt sincerament la persona o l’equip de persones que han treballat el seu discurs. L’expressió “pulsió separadora” podria rebre un immens primer premi en un concurs d’eufemismes. M’ha semblat brutal. Podria utilitzar tot aquest potencial per intentar marejar la perdiu a Espanya si us plau? Podria ser genial. Adoro Espanya, insisteixo, i encara l’estimaré més el dia que Catalunya en pugui ser independent. Com pot veure, de pessimisme i de laments, res de res.

Petonets i pulsionetes serenes,

Marta