No tinc cap pregunta

Arribo tard a la presentació del llibre. M’assec a la penúltima fila i em trec el jersei. La sala és molt bonica i penso que l’escriptor té bon gust. No sé qui parla ara ni què diu. L’escriptor fa cara d’interessant al seu costat imitant les cares d’interessant de tota la tradició occidental de cares d’interessants. Imagino que repassa el seu guió i que no sap gaire bé quina cara ha de posar. Arriba el moment de la brometa fàcil just abans de cedir-li la paraula. Quatre explicacions una mica més informals que la resta i això començarà.

Per fi xerra ell i l’escolto. Segurament molts el mirem amb ulls que imaginen que ens parla només a nosaltres. La vida. La mort. La crisi. La poesia. El fracàs. La Universitat. El desastre. L’esperança. La ironia. Els llibres. El paper. L’amor. La família. El temps. Aquí. Allà. Més enllà. El malentès. L’absurd. L’escepticisme. La innocència i l’experiència. Empat de plaer i de falta de sorpreses com un sopar d’estiu de quan érem petis i sopàvem pa amb tomàquet a la fresca.

Entro en un bucle. Les teves paraules abracen els meus pensaments, la teva veu eixuga les meves llàgrimes, el teu bolígraf em fa pessigolles. Si poguéssim canviar d’escenari i escapar-nos a un hotel luxós i oblidar la roba, els diners i la vida, ho faríem tres-centes vegades cada any per lluitar contra la misèria, contra tota la ràbia i contra totes les enveges del món merdós que escatima felicitat i regala cops de puny al fetge de tants innocents mentre premia el lladre i l’estafador. La teva camisa no m’agrada però te l’arrancaria. Les teves ulleres sobren però les deixaries damunt de la taula. Els meus pantalons m’estrenyen però me’ls treuries. Les teves paraules m’agraden i les estimaria. Surto del bucle.

Han passat quaranta-quatre minuts i arriben les preguntes del públic, detesto aquest moment. Una jove promesa de la postadolescència dels trenta-tres anys es passeja atlèticament per la sala amb un micròfon a la mà. Sense esperar el micròfon –no el necessita- una dona gran de debò fa una pregunta que no entenc; contestes com pots. Una senyora que hauria d’anar urgentment a la perruqueria et regala paraules esperançadores; contestes com pots. Un senyor prim i empipat qüestiona la ideologia del teu llibre i endevina les teves contradiccions; contestes com pots. Un noi extremadament elegant aixeca la mà i exhibeix coneixements i lectures fetes, amb veu baixa malgrat el micròfon, fanfarroneja de ser l’amo d’un caos enciclopèdic i postmodern i se suposa que ha fet una pregunta; contestes com pots.

No hi ha més preguntes i l’acte s’acaba. És hora de plegar i encara no és fosc. La no-tan jove promesa de l’adolescència apaga el micròfon i el deixa en una cadira buida. Les cadires buides són els meus silencis d’avui i de cada dia. Em poso el jersei, miro el mòbil i sento que l’escriptor diu que abans d’acabar sembla que hi ha una última pregunta al fons de la sala i m’assenyala. Un jardí de primavera freda m’interroga. Què n’he de fer de totes aquestes cares que esperen que faci una pregunta? No puc dir res. Amb un filet de veu i com un tomàquet, dic que no tinc cap pregunta. Somric i suplico el perdó de les cares grises i un càstig dolç que es farà esperar una mica. El joc ha començat.

El malson de l’home i el bar

Home: Posi-me’n una altra, si us plau.

Cambrer: Ja en porta nou, avui. Crec que és millor que se’n vagi a donar un volt. Surti, fugi, faci el que sigui però freni aquesta ingesta descontrolada i excessiva. Pel seu bé!

Home: Posi’m una altra escena domèstica, si us plau!

Cambrer: Però per què? Per què en vol una altra?! No n’ha tingut prou encara?

Home: Obeeixi, collons, obeeixi. Qui paga aquí?

Cambrer: Molt bé. D’acord. Si això és el que vol, això és el que tindrà. Nen amb cagarrines, dona que renya, sogra que el mira malament, amant que exigeix, fantasmes familiars, conflictes amb la rentadora, dona que crida, nen que torna a tenir cagarrines, la sogra que ho sap tot. Què serà?

Home: Amant que exigeix.

Cambrer: Molt bé, doncs. Ara mateix serà servit. Gràcies.

Cambrer: Comencem. Per fi ha aconseguit l’organització ideal, la rutina menys conflictiva possible i l’optimització de plaers sexuals i d’intendències domèstiques. La seva dona beneeix i celebra que vostè s’hagi apuntat a estudiar occità dos cops per setmana i les seves dues amants de capçalera estan de més bon humor que mai ara que la freqüència de les trobades sexuals s’ha incrementat i que la seva periodicitat és constant i previsible.

Home: Més.

Cambrer: Se sent com un toro, potent, fort i contundent. Les seves habilitats sexuals han millorat d’una manera sorprenent. És evident que vostè guanya amb els anys. El seu equip sexual juga a primera divisió per dimensions i funcions, vostè és feliç, ha assolit l’excel·lència. Vostè sembla més prim i menys calb.

Home: Més.

Cambrer: La seva dona el renya menys, les seves amants somriuen més i totes accedeixen a cadascuna de les seves peticions amb menys esforços i sense requerir despeses extra. Vostè és un tipus genial, llest i creatiu. Les seves amants i la seva dona l’adoren i el respecten. Avalua la possibilitat de coincidir una setmana durant les vacances amb les seves amants i la seva dona. Tots són adults, madurs, conscients i responsables de tot plegat. Tot va bé.

Home: Més.

Cambrer: Després d’una meravellosa, intensa i satisfactòria marató sexual, una de les seves amants li explica que ha decidit jugar-s’ho tot per vostè. Ha deixat el seu home i els seus dos amants i ha comprat dues entrades per anar al Liceu d’aquí a quinze dies. “T’estimo i no vull deixar passar cap tren més. No és un ultimàtum, només és un bon començament, si tu també vols el mateix. Vols anar endavant amb mi?”. Vostè no sap què dir. Vostè no diu ni que sí ni que no. Ella l’abraça i torna a practicar sexe amb vostè. Vostè està esgotat.

Home: Més.

Cambrer: Cupido s’ha desfermat i vostè s’enamora amb bogeria de la seva altra amant. L’amant que ho ha deixat tot el reclama i vostè reclama la seva altra amant. L’univers s’ha desordenat i vostè torna a ser calb i vell. Compra un ram de flors per a l’amant que s’estima i se’n va cap a casa seva. Ha arribat el moment de ser valent. Aparca en doble fila, agafa un xiclet, comença a mastegar per fer bona olor i espera l’ascensor. Ella es morirà d’alegria quan el vegi. Serà millor que mai.

Home: Més.

Cambrer: Pica a la porta de casa de la seva amant predilecta però ella no obre. Potser no hi és. Potser s’està dutxant. Cap problema, l’esperarà al replà. Treu el mòbil de la butxaca i escriu un missatge romàntic. No obté cap resposta però sent soroll dins de casa. Tic-tic-tiiiiiic i la veu d’un home: “Qui és?”. Merda, és la veu del director financer. Què hi fot aquest aquí?! Se’n torna a casa amb el ram de flors i una multa. Maleït ajuntament i maleït director financer.

Home: Més.

Cambrer: Arriba a casa amb el ram de flors que finalment serà per a la seva dona. L’amor no existeix però la seva família sí. Obre la porta de casa, se sent molt bona olor, lluç al forn amb verduretes? Sorpresa. Al sofà de casa hi ha la seva dona parlant amb l’amant que el reclama i a qui vostè no ha sabut dir ni que sí ni que no. Una mena de forat negre de la comunicació humana l’engoleix durant hores. Al final elles l’insulten i vostè crida. Es tanca al lavabo i plora. S’eixuga els ulls amb aigua freda. Fi.

Home: Més.

Cambrer: Ja està. És suficient. Vagi-se’n, si us plau. Ja n’ha tingut prou per avui, vagi-se’n.

Home: Posi-me’n una altra, faci el favor!!! Tinc diners, puc pagar.

Cambrer: Ja sé que pot pagar-ho, senyor, però crec que no és una bona idea. No prefereix deixar passar una estona, menjar alguna cosa, sortir a estirar les cames…? D’acord, d’acord. Amagui aquesta navalla. Què li ve de gust, ara?

Home: Conflictes amb la rentadora. Dispari.

Conflictes amb la rentadora

Ella: Hola, ja sóc aquí, al final he pogut passar pel mercat i he comprat llucet i albergínies. Què fas? Com ha anat la tarda? Has descansat?

(…)

Ella: Merda! La rentadora!! Com és que no has estès la roba? Merda!

Ell: Ai…Hola! M’he adormit… Estàs guapa, és nou aquest abric?

Ella: Què vol dir que t’has adormit?

Ell: Feien un documental molt bo a la tele sobre la segona guerra mundial. Parlaven d’Alemanya.

Ella: A la merda Alemanya, per què no has estès la roba?

Ell: M’he adormit…

Ella: Merda, merda, merda!

Ell: Em sap greu.

(…)

Ell: Què faig?

Ella: Només havies de posar en marxa la rentadora i estendre la roba. Dues ordres fàcils i simples, du-es. Res més. Merda! És que no ho entenc. Però quanta estona fa que dorms? Per què coi no has pogut estendre la roba quan la rentadora ha acabat? T’he dit clarament tot el que havies de fer i m’has dit que ho faries. Què coi t’ha passat?

Ell: M’he adormit, no he vist acabar el documental tampoc. Explicaven el que va haver de pagar Alemanya quan va perdre. Quina hora és? Estic esgotat.

Ella: A la merda Alemanya i el teu cansament; ets un inútil. Tota la meva vida al costat d’un inútil. L’inútil més gran que he conegut mai i on el tinc? A casa, amb mi, al sofà, dormint. Tot el dia dormint. Ara hauré d’esperar-me a demà al matí per tornar a esbandir i centrifugar.

Ell: No vull discutir. Què vols que faci?

Ella: Res, no vull que facis res. Ets un gran home. Un gran home capaç d’una gran organització a l’hora de posar-me les banyes però incapaç de posar una rentadora.

Ell: Tot això és perquè m’he adormit? El que passa és que fa anys que ja no t’interessa res del que faig. T’has avorrit de mi, això és el que et passa, i m’ho fas pagar sempre que pots. Quines banyes?

Ella: Les que em poses dimarts i dijous de set a nou. Arribes a casa a punt per sopar i acabat de dutxar i no vens del gimnàs, vens de classe d’occità. Ja m’explicaràs qui necessita dutxar-se després d’una classe d’occità. Estic més que farta d’aguantar la tonteria de les classes d’occità dels pebrots. Dos cops per setmana, vuit mesos l’any, durant sis anys, i ni una remaleïda paraula en occità.

Ell: Em sap greu.

Ella: El què?

Ell: Em sap greu haver-me adormit.

Ella: Vés a la merda. Vaig a fer el sopar.

Ell: Què hi ha per sopar?

Ella: Llucet i albergínies. Ja t’ho he dit. No m’escoltes.

Instrucció

Em sents? La roba blanca separada de la de color. Sí. Treus tots els llençols fora, els deixes a part i ja està. La resta dins de la rentadora. Sí, rei, no es rentarà sola la roba, no. Posa-ho a quaranta graus. Agafes el sabó i en poses mig tap. On és el què? Tot? On vols que sigui, a l’armariet blanc del costat de la rentadora. Sí. Exacte. Allà. Mig tap. Què? Al costat del sabó és el tap. Un tap. Un tap. Hi ha més d’un tap però n’agafes un de tap. Només un. Tant li fa quin agafis. Ja ho veuràs. Perquè sí. Sí. Sí. Sí. No. No. No et pots equivocar. Només hi ha sabó, suavitzant i taps. Iguals, iguals no ho són però n’agafes un i l’omples. No. No l’omples del tot. L’omples fins a la meitat. M’has entès, ara? No és tan complicat. És més complicat d’explicar que de fer. Sí. Sí. No. No. Que no. T’ho faré repetir tot al final per veure si m’has entès. No. És que si no m’escoltes… On ens hem quedat. Sí. Exacte. Molt bé. I jo què sé perquè no fan taps més petits? No, ara no comencis amb això; no et compliquis, que no és tan difícil. Va. Mig tap i dins de la rentadora i que no caiguin gotetes fora. Vigiles, eh. No. No dic això. No. Que no… Només dic que vigilis. Ja ho sé que vigiles. Sí. Normalment sí. Ah i no t’oblidis del suavitzant. Obres el calaixet de dalt a l’esquerra i veuràs que hi ha tres calaixets. Sí, tres calaixets separadets. Ja ho veuràs. Sí. De la rentadora. Sí. El calaixet de dalt a l’esquerra de la rentadora. Estires i surt. Sí. Ho poses al calaixet del mig. Per què què? Ho poses allà i ja està. És fàcil. Apunta-t’ho. Quaranta-mig-mig. D’acord. T’estimo. Fes-ho, eh. Fins a la nit. Adéu. Ah, i sobretot, quan acabi, estén la roba de seguida que si no la roba queda arrugada.

Veritats a crits i a diamants

Robem estones al temps per no pensar que morirem. Tu no coneixes Gil de Biedma i jo el vull llegir més. Tu no has fet l’amor a les grutes de Catul i jo tampoc. No tenim somnis junts, no tenim passat i sovint pensem que no anirem enlloc. Toquem el cel junts de tant en tant i punt. És un secret a crits i a diamants que això no passa gaires vegades a la vida (diuen) però també és un secret a crits i a llàgrimes que ni tu ni jo no som valents. Com qui veu passar trens, veiem passar l’amor salvatge i el seu risc, somiem durant uns segons i girem cua quan olorem el dolor.

Cada vegada que ens trobem és una sorpresa que ens meravella i que ens destrossa i callem i tanquem els ulls i parlem de tot menys del que ens passa. Parlem d’èxits i de fracassos, de tenir fills i de no tenir-ne, de ser ric i de no ser-ne, de llegir llibres i de no llegir-ne, de diamants i de plàstics. Potser és la teva genètica complaent, potser és la meva genètica rebel. Potser és al revés. Ens estimen amb violència i impaciència. Cada vegada es converteix en la millor i així anem passant els dies, les setmanes, els mesos i els anys fent-nos experts en un no-res sense solució, addictiu i plaent, que ens fa pànic no tornar a sentir.

Després de cada estona robada callem, respirem, ens pentinem, desdibuixem camins, ens diem adéu i tanquem abraçades, portes, desitjos i riscos en una caixeta que desitjem no tornar a obrir. El pensament adolorit funciona de refugi del pes de la vida que passa damunt nostre. Passen els anys, ens arruguem i encara ens estimem intensament, d’aquella manera vulgar i ridícula que explicada en veu alta fa vergonya. Ni cas. El nostre amor és un secret més fort i més bonic que el diamant més gros del món. Igual de bell i de rar. Tot el que hem fet haurà estat de veritat.

Laberints, transports i reciclatges

Quedem al bar de sempre on fan el pitjor pa amb tomàquet que hem menjat mai. Mantenim costums i rutines i per això quedem al bar de sempre. Som amics i emplenem les hores compartint estones.

Amb una cervesa al davant ens expliquem la setmana, primer tu i després jo. Tu m’expliques que avui has pujat i baixat una muntanya molt alta i molt difícil i jo t’explico que avui a les tres del matí ha picat a la porta de casa el director financer despullat. Que quan l’he vist m’he pensat que l’havien atracat fins que he mirat cap a baix i m’he adonat que amb els peus arrossegava la roba i les sabates cap a dins de casa mentre em deia “Regaleeeeet”.

Ni jo m’impressiono ni tu t’impressiones. Som dos herois solitaris poc empàtics una mica antipàtics. No analitzem res. No jutgem res. Només ens escoltem desapassionadament. Jo no sé res de muntanyes i tu no saps res d’amants temeraris. No volem dir res i no diem res. Ens tenim confiança i després dels dos monòlegs respectius callem i no passa res.

No cal que parlem tota l’estona, ja ho vam parlar un dia això. Som tan bons amics que ja no ens fan por els silencis. Tu agafes el teu telèfon mòbil i jo agafo el meu. Hi ha confiança. Repassem la llista de contactes del Whatsapp, consultem el correu electrònic, mirem qualsevol cosa al Google i ens queixem de la connexió a Internet. Ja no parlem. Ja no ens mirem. Ja no tenim res a dir-nos.

Llegiríem el diari però mirem el mòbil. Hi ha confiança. Maleïda confiança. M’enfado. M’enfado perquè em ve de gust enfadar-me. M’enfado perquè no em dius que sóc meravellosa i mil vegades millor que el director financer. M’enfado perquè no intentes fer-me feliç. M’enfado perquè prefereixes anar a veure el futbol que estar amb mi. M’enfado perquè no vols complaure’m. M’enfado perquè vull enfadar-me. Me’n vaig a casa. Va. Em mires amb cara de no entendre res i t’ho agraeixo profundament; ara també puc enfadar-me amb tu perquè no entens res.

Marxo. Camino empipada. Espero amb impaciència l’autobús que triga mil anys en arribar. Arribo al meu barri i camino poc a poc cap a casa. Sento el pes de la derrota i de l’avorriment mortal de la nit d’un dissabte que se m’ha girat. Em truques. I ara què vols? Et contesto i em penges. T’odio intensament. He d’escollir millor els meus amics i els meus amants. Ja t’imagino. Deus estar al bar mirant el futbol. Potser m’has trucat per error i has penjat per no gastar. Tots els meus amants són garrepes. Em fot. El meu proper amant serà generós i complaent.

Arribo a casa. La nit se’m farà llarga avui, ja ho veig. Obro la porta i espero l’ascensor. Pujo cap amunt. Surto de l’ascensor i ets allà. Ostres, quin espant. Què hi fas aquí? Com has arribat? Saps que tens un doble molt antipàtic? Somrius i somric. Entrem a casa. Seus al sofà. Ho farem durar una estona això. Va. Xerrem. Així que has vingut amb el Bicing. Molt bé. Pensava que te n’havies donat de baixa. M’expliques una història impossible que no entenc.

Vols una cervesa? No m’agrada la cervesa però en tinc per a les visites. Què passa? M’assento en una cadira una mica apartada de tu. Vull que em miris i vull mirar-te. Parlem una estona més. Tornem a mirar-nos, així m’agrada. M’agrades. Si has vingut fins aquí potser és perquè t’interesso. Seguim parlant. Una mica de política. Una mica d’humor. Un comentari simpàtic. Una carícia al gat. Hi ha dos tipus d’amants, els que acaricien els gats i els que detesten els gats.

No és moment de pensar en gats. Si has vingut fins aquí potser és perquè vols el mateix que jo. Seguim parlant. Crec que estem a gust. Com ha passat això? Algú ha premut un botó i hem canviat d’episodi. M’agrades. Just quan intueixo que has perdut l’esperança que aquesta nit passi alguna cosa m’aixeco, vinc cap a tu i et faig un petó. Uns minuts més tard acordem que no tornarem a demanar pa amb tomàquet en aquell bar. També acordem que avui dormirem junts.

Els marges caduquen

Pujo a l’autobús i veig un home molt vell que se t’assembla. D’una manera ferotge el cervell es desperta amb un bombardeig de preguntes. Seràs així d’aquí a quaranta anys? Em desitjaràs encara? Et desitjaré? Estarem vius? Freno el pensament de cop, l’home em mira. El miro jo també a ell i et veig. Enmig de les arrugues d’aquest home gran et veig a tu, viu, intens, fàcil, familiar, salvatge… i desitjo parar el temps per tornar a reviure segon a segon cada una de les nostres trobades i tornar a l’emoció i al desconcert meravellós de la nostra primera nit.

Freno l’enèsima reconstrucció del record i t’escric. “He vist un home igual que tu a l’autobús”. La telefonia mòbil i la informàtica han evolucionat moltíssim, nosaltres no tant; espero que no hagis canviat de número de telèfon. La selecció de la informació que vesteix el que diem és una qüestió de gust i d’estratègia. Per això no t’he dit que l’home que és igual que tu en realitat deu tenir vuitanta anys pel cap baix i que la impotència davant de la visió del pas del temps que no perdona és anguniosa. Onze minuts més tard surts del no-res i em contestes obedient: “On ens trobem?”. Tardem tres minuts en decidir lloc i hora. Això és fàcil.

Les teves arrugues no em molesten però somio que viatjo al teu cos de quan eres molt jove i m’hi entretinc. Potser tu fas el mateix. Ens hem dit hola formalment i ara parlem durant una estona que se’m fa llarga. Passarà o no passarà? Passa. Encara executem l’amor i les nostres fantasies amb força. Tenim molta sort d’haver-nos trobat. Ulls oberts. Ulls tancats. Ulls oberts. Passem temps junts. En secret ens trobem i ens retrobem. Si el món fos tan generós com ho són els nostres petons em diries fluixet que sí que m’estimes i viuríem la fantasia màxima que no arriba fins que passa -si és que passa- i aleshores pot ser que tot es mogui i es desplaci i s’acabi i mori i desaparegui com va aparèixer. I res més. I potser no passa això, ni allò altre, ni res. Qui pot saber-ho?

Només podem estar segurs de la tardor que ha tornat i d’aquest fred que no fa por i que regala fantasies noves que potser faran créixer, sense voler, un altre bosc de sensualitats apassionades al límit i al marge de tot i de tothom. El temps no s’atura. Qualsevol petit detall pot ser un començament o un final. Qualsevol paraula dita, pensada o somiada està prenyada de possibilitats. No sé què farem quan tot això ja no passi. No vull pensar-ho ara, tinc feina i tu ni t’ho imagines. Intueixo que tu fas el mateix però no m’agrada pensar-ho. Què farem quan la vida ens enviï a l’atur etern del joc amorós i només ens escalfi el cos el record de tot això?

Porcs senglars i rellotges de luxe

L’estrany esdeveniment amb l’home ideal, la sípia i el director financer ha posat de manifest que pateixes una nova fília sexual. Fins no fa gaire temps el teu home ideal es caracteritzava per la música que escoltava, les sabates que portava, el partit polític on militava i el seu pentinat i ara, de sobte, el teu home ideal ve definit pel rellotge que porta.

Ha de ser immens; si Freud aixequés el cap t’explicaria un parell de coses. Cada cop queda més lluny l’època en què t’agradaven els músics i et fixaves en els seus músculs i en les seves espatlles i era imprescindible que portessin jaquetes de cuir. Ara, en canvi, només t’agraden els homes amb rellotges de luxe immensos i caríssims i ja poden ser calbs, alts, baixets, amb dents i sense dents.

Tenir un amant és divertit si no fos per tot el temps que has d’ocupar entre trobada i trobada. Pots fer tantes coses…! Pots cuidar un hort, pots pujar muntanyes o pots estudiar una carrera universitària. Quan t’agafa l’enyorament, però, et voldries morir. No hi ha present ni futur amb els amants. Les trobades amb ells són una porta màgica que s’obre i que es tanca en el no-res. Ho has d’assumir.

Sobredosi de temps lliure, un atac d’enyoramenta intensa i per curar-te decideixes passejar-te per les millors joieries de la ciutat. “Hola, vull fer un regal. Un rellotge. D’home. Per a un home d’uns quaranta-tres anys. Un bon regal, sí. No. No. No és pel meu pare”. I comença el passeig de rellotges amunt i avall. Exhibició de rellotges i explicacions diverses. Plaer. T’encanten els rellotges. Tots. Però especialment el que porta Ell. És tan gros…! Et relaxes satisfeta pensant que el que porta Ell és el més gros de tots. Si Freud aixequés el cap, es desmaiaria.

Surts de la botiga donant les gràcies i lloant l’amabilitat amb què t’han tractat. Poses cara de tenir molts sentiments i molts diners. Tot seguit mires el mòbil esperant si, per primera vegada en vuit anys de relació formal amb el teu amant il·lustre i secretíssim, l’sms mensual s’avança vint dies.

Ets conscient que és una història un pèl trista però avui et sents profundament optimista. És primavera. Trigues set segons a pensar que hauria pogut ser molt pitjor si t’haguessis enamorat d’un caçador de porcs senglars que visqués en un altre continent. Fas un somriure interior i entres en una altra joieria.

Història d’una planta

28 d’abril

Vaig comprar una planta a mitjans d’abril. Dues setmanes després vaig veure florir flors vermelles a casa. Va ser bonic. Una setmana més tard, però, vaig començar a veure fulles per terra al voltant del test. Dins de casa poques plantes amb flors aconsegueixen viure gaire temps i vaig posar la planta a la finestra. La sorpresa va ser que el vent va tombar el test i vaig veure que la planta perdia fulles i flors amb qualsevol petit moviment. L’aparença de la planta era saludable però totalment enganyosa. La planta mantenia les flors però la seva vitalitat era una farsa. Vaig pensar que feia falta fer una tasca especial de neteja de fulles i de flors seques. No sé si ho vaig fer bé però després de l’operació, la planta es va reduir gairebé a la meitat del seu volum inicial. Vaig regar-la i vaig tornar a posar-la a dins de casa.

12 de maig

Han passat un parell de setmanes i la planta no ha empitjorat. Algunes flors que no havien arribat a florir, han florit. No ha tornat a ser el que era però la planta sembla que no s’està morint després de les atencions rebudes. Les persones donem senyals de vida (o de mort). Ho fem de moltes maneres. Ho fem com podem. Ho fem tant si volem com si no volem. Una d’aquestes maneres de donar senyals de vida és parlant, mirant o estimant. El problema és que ben sovint les paraules que escollim, en lloc de fer les coses més fàcils, les fan més complicades. Però això no és tot. Hi ha una altra cosa complicada. Quan volem ajudar algú, allò que fem pot ser ben intencionat però també insuficient o fins i tot nociu, no desitjat, inadequat o rebutjat. Quantes vegades hauríem volgut que algú fes exactament el que necessitem i no ho ha fet i quantes vegades ens hem ofegat davant de bones voluntats que ens han fet sentir incòmodes i que no ens han servit de res?

20 de maig

Cuidar una planta és com cuidar una persona però molt més fàcil. Per cuidar bé una planta no cal fer gaire feina, netejar, pensar ni discutir. I això que cada minut al món hi ha algú que diu allò que a les plantes els agrada que els parlin. Però és fals, mai cap planta pot haver dit que li agradi res. I això no és cap sorpresa. Som com som i diem i repetim coses i la repetició no és garantia de res més que de la mateixa repetició. Algunes plantes viuen i algunes plantes moren segons la mateixa llei -per dir-ho d’alguna manera- que explica allò que té d’inexplicable l’amor més enllà de la por de quedar-nos sols, dels interessos patrimonials i de la intendència diària. Algunes històries viuen i algunes històries moren. Allò que haurem fet o allò que no haurem fet serà un enigma per explicar-nos què va passar exactament. O potser no. Potser serem conscients (o creurem ser conscients) d’allò que vam decidir fer un matí, una tarda o una nit per estimar o deixar d’estimar algú.

Sípia fresca postmoderna i rellotges de luxe

Les dues del migdia d’un dissabte avorrit. Un missatge al mòbil: l’home ideal et diu de quedar demà. Aquesta vegada el convides a sopar a casa. Netejaràs a fons el pis, rentaràs roba, planxaràs els llençols, repassaràs les copes de vi i aniràs al mercat. Et vesteixes de pressa i aconsegueixes arribar-hi divuit minuts abans que no tanquin. Com que és última hora, el peixater t’ofereix una sípia fresca molt bé de preu que diu que quedarà molt melosa. A la parada de la verdura compres pèsols, pastanagues, cebes, maduixes i raïm negre i a la parada de l’embotit compres formatges de tres tipus. Tornes cap a casa. Prepares la sípia amb pèsols durant dues hores amb el foc baix. Endreces una mica el pis. Planxes els teus llençols preferits. T’emproves tota la roba que tens. Et prepares una til·la i intentes llegir una miqueta abans d’anar a dormir. Et sents impacient i il·lusionada.

L’endemà al matí surts a donar un volt i ho veus tot de color de rosa. Tornes a casa i fas el llit procurant que els llençols quedin ben tibants. Després de dinar, t’estires al sofà a llegir una mica més. A mig llegir t’aixeques i col·loques estratègicament la roba de nit que utilitzaràs com a pijama: avui estrenaràs un conjunt molt bonic, penses. És l’hora de la migdiada i l’home ideal t’avisa que arribarà a les nou del vespre. Fantàstic, així tindràs temps de sobres per arreglar-te i per estar ben relaxada, encara més relaxada. Tres hores després et dutxes, et maquilles, t’eixugues els cabells, et vesteixes i et perfumes. Durant deu minuts analitzes si et poses sabates o sabatilles. Hi ha dos tipus d’amants: els que es reben amb sabatilles i els que es reben amb sabates de talons. En un exercici resolutiu d’extrema dificultat et decideixes pels talons i passes a un altre tema important, el maquillatge. El teu cervell funciona de pressa i decideixes no maquillar-te gaire. Màscara negra per a les pestanyes i una mica de color als llavis. Això va bé!

Quan falten deu minuts per les nou i estàs a punt de morir de felicitat, reps un missatge al mòbil. L’home ideal diu que no podrà arribar a casa teva fins a les onze del vespre. De sobte recordes que l’home ideal és un home força real que realment no està amb tu. Però no passa res. Adores el teu home ideal i li dius que vagi tranquil. Són les nou del vespre i estàs perfectament arreglada llegint un llibre al sofà. Què seria de la literatura sense l’adulteri, l’avorriment i la insatisfacció? A les deu del vespre continues la lectura i, finalment, a tres quarts d’onze l’home ideal fa acte de presència. Ha passat tanta estona que ja no et fa il·lusió sopar amb ell i li dius que no tens gana.

A partir d’aquest moment tot és molt previsible. Abans que obri la boca ja saps què dirà i què opinarà de cada cosa. L’home ideal manté amb tu converses formals i estandarditzades abans i després de l’acte sexual. Sembla una àvia o una tieta. Què tal va tot? Com va la feina? I la universitat? Què fan els gats? I els teus pares? Encara escrius en aquell blog que em vas dir que tenies? Repeteixes més o menys el que dius sempre i tot seguit passes a fer tu les preguntes. L’home ideal t’explica el seu diumenge. Ha fet un munt de coses amb la dona, els sogres, les cunyades i els cunyats. L’home ideal és molt familiar i molt bona persona però mentre t’explica el seu diumenge no saps si l’enveges o si el compadeixes. L’home ideal es mostra content i satisfet després d’haver gaudit d’un bon dia i ara està amb tu i li brillen els ulls (cansament? enamorament?). Llàstima que són les onze del vespre i el teu despertador demà sonarà a les set del matí com cada dia.

Passa el temps i continua la programació prevista. L’home ideal et fa un petó al coll, com sempre. La rutina següent és teva. Ara toca passar-li els braços per darrere del coll i fer-li un petó breu a la boca. Mires els ulls dolços i riallers de l’home ideal i et preguntes si l’estimes realment. L’home ideal se t’emporta al llit, com sempre. L’home ideal és un home molt resolutiu. Durant dues hores (curiosament el mateix temps de cocció de la sípia) practiqueu sexe no-rutinari i quan es fa l’hora, com un rellotge, l’home ideal diu que ha de marxar i marxa. L’home ideal és educat i considerat com un bon venedor d’enciclopèdies de fa vint anys i queda amb tu amb puntualitat, respecte i eficiència com qui té cita al metge, com qui va al gimnàs o com qui prepara la declaració de la renda. No pots queixar-te del teu home ideal.

L’endemà vas a treballar desconcertada i una mica despentinada. T’emportes les dues racions generoses de sípia amb pèsols per dinar. T’ho menges sola al menjador de la feina. Mires per la finestra i veus un cel blau intens i brillant. Fa un dia molt bonic i penses que ve de gust viure i gaudir de tot. On deu ser l’home ideal ara mateix? Deu ser ideal només amb tu? O n’hi deu haver d’altres? De sobte se t’asseu al costat el director financer d’una de les empreses amb qui compartiu el menjador de l’edifici, un senyor gris de quaranta-tres anys i cara d’acumular més de vint-i-tres llibres a casa i amb qui només has intercanviat dues frases. Un dia et va dir: “Has connectat el cable de la xarxa?” i tu vas contestar: “Ai, no, no sé com es fa. Ara truco als informàtics”.

Per dir alguna cosa, li preguntes com li ha anat el cap de setmana. “Molt bé” -diu-, i afegeix “amb la dona, els sogres, les cunyades i els cunyats”. Segueixes la conversa amb un somriure estantís. La sípia i els pèsols són bons però en portes massa quantitat i et sents com si estiguessis a punt d’explotar. Tapes la carmanyola i dius en veu baixa: “Uf, estic tipa”. De sobte passa una cosa que no t’esperes. El director financer et demana permís per tastar la sípia. Agafes la carmanyola, la tornes a obrir i deixes que n’agafi un tallet. Després repeteix. I encara un cop més. Al final agafa amb seguretat ell mateix la carmanyola amb totes dues mans i es menja amb delit la sípia amb pèsols que queda.

Cuinar per a un home i que el menjar se l’acabi menjant un altre és estrany. En un moment has passat de la frustració d’una història impossible a l’absurd d’una situació curiosa i imprevista. Res més. L’ésser humà no és bo predint el futur -cada dia ho veig més clar- i tampoc no és bo aguantant-se el riure, sent fidel, ni calculant racions de menjar. Mentre el director financer endrapa els últims pèsols que queden t’adones que porta el mateix rellotge de luxe que el teu home ideal. Tot plegat sembla una broma immensa. La vida és plena d’històries que no podem explicar-nos seriosament. Cap problema. Si només podem riure, riurem.

[Nota: La imatge és una fotografia d'un video de l'exposició d'Antoni Muntadas "Esferas de poder" al museu Reina Sofía de Madrid.]