Avui celebro sis anys de blog.
2006, 2007, 2008, 2009, 2010, 2011, …
Ja he estat a Nàpols, continuo escoltant Amado Mio de Pink Martini i he descobert la poesia de Jaime Gil de Biedma. El temps no s’atura mai. Continuo escrivint el que vull escriure.
Aquest matí al metro, una senyora explicava que no tenia televisió i que això feia que no tingués accés a un munt d’informació suposadament de segon nivell. La dona ho explicava amb orgull però a mi no m’ha convençut gaire. Tenir o no tenir televisió no ens fa automàticament més intel·lectuals ni més intel·ligents. De la mateixa manera que haver llegit Montserrat Roig no ens fa més feministes ni més primes ni més maques ni més lletges.
Avui us explicaré un conte. Quan jo era petita la meva mare comprava llibres –molts llibres- que després mai no llegia. El fet que sigui una senyora amb una llarguíssima experiència com a professora de català per a adults l’ha convertit en una mena d’autoritat lingüística i literària entre els amics que posen en un mateix sac llengua i literatura. Tot això podria funcionar la mar de bé si no fos perquè pel que fa a literatura la meva mare més aviat és una petita estafadora.
És una d’aquelles dones que s’emocionava quan la Montserrat Roig sortia per la televisió i feia cara de llegir-la quan sortia el seu nom en qualsevol conversa. I és que parlar de la Montserrat Roig amb admiració va ser durant anys un accessori personal com pot ser ara dir que llegeixes Houellebecq o arrossegar el diari Ara sota el braç.
Però la meva mare no ha llegit ni un sol llibre de la Montserrat Roig i no és res personal. Més enllà de gramàtiques catalanes i llibres d’estil, la meva mare només va ser una bona lectora durant una època de la seva vida: quan va descobrir que el meu pare s’havia enamorat d’una altra dona i es va convertir en una dona separada. Aleshores es va convertir també en una fidel, silenciosa i discretíssima lectora de llibres d’autoajuda, subgènere “món de la parella” i “règims alimentaris”, respectivament.
Durant els primers anys de viure fora de casa de la meva mare vaig agafar el vici d’aprofitar els diumenges que anava a dinar a casa seva per endur-me algun llibre de la seva llibreria. El meu espoli es va centrar en llibres de literatura catalana i un d’aquests llibres robats va ser el “Molta roba i poc sabó” de la Montserrat Roig. Vaig llegir-lo i no em va agradar gens. Vaig arribar a pensar que hauria estat molt millor endur-me qualsevol llibre d’autoajuda americana en lloc d’aquell llibre.
Fi del conte. Tenir valor per dir allò que pensem (si és que volem dir-ho) és important però no sempre és fàcil de fer i tot sovint acabem repetint el que tothom espera de nosaltres.
Una mala lectura és millor que una no-lectura i sovint una relectura és una aventura encara més fantàstica on un text es posa en contacte amb el nostre pensament i amb el record que tenim d’aquell text. D’aquesta manera una cosa suposadament estàtica com és un text té la capacitat de posar en contacte el nostre jo de fa un temps amb el nostre jo més actual. És divertit. I tant li fot si tenim la televisió engegada o apagada, si llegim Thomas Mann, Martin Amis o Walter Riso. Hi ha temps per a tot i és tan important què llegim com la manera com ho llegim o rellegim.
Potser tornaré a llegir el llibre “Molta roba i poc sabó” per confirmar si mantinc la meva opinió o si decideixo canviar-la. No em fa por arriscar-me a que em torni a semblar un desastre i tampoc no em fa por pensar que potser ara m’agradarà o que li trobaré alguna cosa interessant.
La literatura permet aquest joc i molts més i ni el pitjor dels escenaris possibles no em sembla un mal escenari. Parlar malament d’un llibre de la Montserrat Roig? I per què no? Qui legitima els textos? Els lectors? Els crítics? Les llistes d’èxits? I què legitimen els legitimadors?
Un record es pot convertir en una joia inesperada. Recordo la carretera entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses quan era petita. Cada vegada que hi passàvem el meu pare m’avisava d’un fenomen absolutament increïble que només tenia lloc allà, com si es tractés d’una mena de triangle de les Bermudes particular. Em deia: “Marta, estigues molt atenta, ens acostem a un lloc molt especial on el cotxe pot volar. Ja ho veuràs”. Jo em quedava callada o potser feia moltes preguntes, no me’n recordo, i el meu pare continuava: “Notaràs que el cotxe amaga les rodes i volarem. Estigues atenta, eh”. Aleshores notava un petit sotrac i el meu pare deia (i jo diria que cridava una miqueta): “Ara! Estem volant”.
Quina cara feia jo en aquell moment? No ho puc saber. Quina cara feia el meu pare aleshores? No me’n recordo. Però sí que recordo que els pensaments m’anaven molt de pressa. Mirava el cotxe, el paisatge, el meu pare al volant, les meves mans, els meus genolls, els meus mitjons i les meves sabates de nena petita i valorava què era allò d’estar volant i m’imaginava el cotxe surant damunt de l’aire uns centímetres o potser uns metres. Era molt emocionant. Sentia clarament que no hi havia cap més moviment més enllà de la sensació de velocitat i de l’aire que travessàvem amb força.
Estic segura que volàvem, aquell SEAT 131 de color blanc era un avió. M’atabalava una mica i pensava si era mèrit del cotxe o de la carretera, si els altres cotxes també ho feien o si el meu pare tenia poders i jo també. Més que atenta, observava com es veien els arbres, les pedres, les vaques i els vedells del costat de la carretera mentre volàvem, com si res, dins d’aquell cotxe quadrat que entre setmana circulava per Barcelona amb total discreció.
Aquests records m’han caigut del cel avui mentre estudiava Virgili i allò de “Et in Arcadia ego” i la seva lectura nostàlgica d’enyorar un temps que ja no hi és. L’Arcàdia és una mena de paradís que posa en funcionament Virgili amb Les Bucòliques tot i que la idea de paradís ve del Gènesi i de més antic, i és un lloc mític on encara no hi ha consciència de la mortalitat, i la felicitat -lligada a l’absència de coneixement- encara és possible.
Un bon record és una joia meravellosa, igual que un bon somni o un bon amor. L’atzar que fa que un arbre caigui damunt del teu cap és el mateix atzar que fa que se t’aparegui un bon record, que recordis un malson o que una tarda de vagabundeig erràtic trobis una gelateria italiana on prendre un deliciós sorbet de síndria que et recordi Itàlia.
I és el dia que tens un sopar amb l’home ideal que tot ha de passar. Estrenes sabates noves, rellisques i caus. Ell sent un soroll, es gira i et veu a terra. Toca fingir que no t’has fet mal i arrossegar-te amb un somriure fals i un turmell i un colze adolorits. Abans que hagis tingut temps de llegir tota la carta i de demanar, toca que t’ennueguis. L’horror és notar com se t’inflen els ulls de tant estossegar i haver de fer entendre a tot el restaurant que no t’estàs morint. Diuen que les desgràcies no vénen mai soles i avui també toca estrenar mitges i que se t’estripin quan ja no tens edat, estil, ni figura perquè tingui gràcia.
I encara més. Aquest matí t’has adormit i per no arribar tard a la feina només t’has pogut fer una dutxa ràpida i ara duus el cabell greixós, exactament dotze hores més greixós que al matí quan no has tingut temps de rentar-te’l. Sí, tot plegat és un desastre. Ho assumeixes. Podria haver estat un sopar romàntic i sensual però és un sopar d’ulleres i grans. Fins a cinc persones t’han dit avui que feies ulleres i per complementar el quadre, un gra enorme i inoportú enmig del front t’acompanya i et proporciona un poc afavoridor aire d’unicorn.
Intentes no obsessionar-t’hi i centrar-te en la conversa fins que per algun motiu estúpid la conversa es dirigeix perillosament cap a una ciutat que no recordes on és. Podria ser a Alemanya, a Itàlia o a Suïssa. O també podria ser més enllà, o més avall o més amunt. Però on? El teu gra i tu decidiu callar. És el millor que podeu fer. Optes per somriure i de tant en tant poses cara de circumstàncies. Tens el cervell buit i cal dissimular però el cap se te’n va i tornes a pensar que és un molt mal dia per dur el cabell brut i tenir un gra. El cambrer porta unes olives negres d’aperitiu. Les ignores. Avui no. No assumiràs ni un risc més. Veus l’amenaça d’un somriure ennegrit i l’evites amb elegància. Dius: “No, gràcies”.
Aconsegueixes acabar-te l’amanida i poca estona més tard arriba un altre moment delicat: estàs rient com un conill. Descobreixes que tens una urgència: has de controlar la ingesta d’alcohol abans no sigui massa tard. No vols acabar fent una escena i, sobretot, vols intentar frenar la tendència natural de les teves galtes a convertir-se en dues immenses rodones de color fúcsia. Beus una mica d’aigua i respires. L’home ideal està tranquil assegut davant teu. L’home ideal no pateix. Com és possible??! L’home ideal va fent. L’home ideal diu que està fart de tiramisús i fondants de xocolata pretensiosos; somriu i diu que ara es menjaria una mandarina. Afortunadament ell tampoc no ha menjat olives negres.
Et relaxes de veure’l relaxat i l’observes mentre parla i els vostres genolls es toquen de tant en tant. Li mires els ulls, les celles, les pestanyes, el nas, la boca i els cabells. T’agrada el que veus. Saps que podries estimar-te un home quan te l’imagines amb sabatilles i continues desitjant-lo. O quan el veus vestit de buscador de bolets i no desitges que s’extingeixi l’espècie humana amb violència. Tornes a respirar i tornes a beure vi. L’home és tan dolç com interessant. L’única cosa positiva del dia és que portes la roba interior miraculosament conjuntada. Hauries de dir alguna cosa, potser fa massa estona que no parles.
Bé, ha estat fàcil. Un petit comentari i la vida t’ha regalat un somriure i una mirada brillant. Confirmes que tot va bé i al mateix temps t’amoïna una miqueta pensar com reconduiràs tot això cap al llit. Potser avui no podrà ser. Potser és millor que sigui un altre dia. Però quants dies més caldrà esperar? Et mors d’impaciència. Serà possible canviar aviat l’argument d’aquesta telesèrie? No estarà tot perdut, no?
I si has entrat en el laberint de l’amistat sense sexe? Reses perquè no sigui així. Amb aquest home és just i necessari passar de l’humor a l’erotisme creixent i, finalment, salvatge. Peti qui peti. Potser el públic demana una altra ensopegada però tu estàs la mar de tranquil·la. Que la història ha començat fatal? I què? L’ésser humà mai no ha destacat per la seva capacitat per endevinar el futur. Com sempre, tot és possible. Confiaràs en la poesia de la Clementina Arderiu i en els llibres de la Linda Goodman i et menjaràs un gelat.
Tenim una relació minimalista, tan petita tan petita que gairebé no es nota. No deixem rastre, no tenim fotografies, ni projectes, ni regals, ni sopars, ni dinars, ni pisos, ni herències.
De tant en tant robem al temps moments que es converteixen en tresors. No sabem com ens ho fem però les coses normals es tornen millors. Una estona més tard, ens mirem estranyats, tu dissimules i jo busco paraules. Per un atzar, el meu pis minúscul torna a convertir-se en un palau i els vins barats tornen a convertir-se en elixirs. Després faig desaparèixer la nostra escena, just abans que el teu cotxe es converteixi en una carabassa i tu et converteixis en un home que ronca.
Neguem-ho tot.
El miratge de felicitat que hem sentit és una turbulència en un viatge en avió. Desmunta qualsevol altra seguretat però no dura en el temps o es torna massa perillosa. No és res (això és tranquil·litzador) i no és cap desastre (això és encara més tranquil·litzador). Potser és un error del sistema, un segon que s’escapa del control dels déus de la infelicitat, una excepció, un oblit, una petita fuita, una petita sotragada; o un atzar com un altre.
La sensació de destrucció emocional fa cua al voltant nostre per dibuixar-nos escenaris d’amors que fugen i que deixen ferides que no es poden explicar. Els que ja no s’estimen es donen confiança, es prometen canvis, esforços i millors rendiments, compren viatges i proven nous pentinats. Quan són a punt de caure, s’agafen a les hipoteques i a les criatures i es posen les sabatilles. Tu que ets tan modern trobes una explicació nova a tot i me l’expliques fascinat. Jo que sóc tan postmoderna només callo i m’empasso la il·lusió, la fe i l’esperança mirant cap a una altra banda. Ho sabríem fer millor?
*
Hora de la migdiada. Un llibre a les mans. Quatre minuts i veig en somnis una mena d’àngel de la guarda de Trieste que se’n riu de nosaltres i que m’explica que tothom diu mentides i que tothom diu veritats i que no podem agafar-nos enlloc, ni a allò racional ni a allò irracional, que estem completament sols i que només podem aprofitar els marges, aquell espai estret amb herba on pots seure, reposar i beure una mica d’aigua fresca.
Em desperto. El temps s’atura amb un petó o dos. On ets? Mesurem els quilòmetres en temps o en pensaments per arribar a la mateixa conclusió de distància. La seguretat és l’aventura i l’aventura és viure. I podries dir-ho al revés i diries una altra cosa i tampoc no diries gaire res.
Som vius? No hi ha més històries. Si m’estimes o si no m’estimes? Quina pregunta… T’espero als marges. Si no és, no ha de ser i no podrà ser, més motiu encara per aprofitar cada segon com si fos l’únic i l’últim. Ens precipitem cap al terra en caiguda lliure. No té cap importància.
Autobús nocturn. Onze de la nit. Miro per la finestra i recordo l’última conversa del dia. Que estic farta d’animar-me i de desanimar-me per tot. Em mires amb cara de lluç i em dius que tu estàs fart d’avorrir-te. Fem una bona parella. Com el prim i el gras, com Bouvard i Pécuchet o com Snoopy i Woodstook. Tu tens un excés d’apatia i jo un excés d’emotivitat. No ens entendrem mai. Justament per això trobo que ens podríem casar. Per què? Què hi guanyaria? I jo? Ah, tens raó. Si és per fer-nos companyia, abans em compro un gos.
Al meu costat, la meva bossa. Després, el passadís. El conductor és calb i duu una barba molt estranya. Al seu costat un home que sembla tret d’un episodi de Radio Cincinnati parla amb ell. M’angoixo: els conductors no poden fugir dels passatgers que decideixen donar-los conversa. Deu ser això el matrimoni? Miro l’home Radio Cincinnati un moment. L’home em mira, desvio la mirada, torno a mirar-lo, m’aguanta la mirada, definitivament desvio la mirada. D’on ha tret la camisa que porta aquest home?
El meu amic té paciència. Aguanta estoicament les narracions dels últims fets malgrat que s’assemblin de manera sospitosa a les narracions dels últims sis anys. És paciència o és indiferència? Per si un cas, premio la seva indiferència amb algun detall escabrós absolutament innecessari per notar la seva mirada de desaprovació. Finalment em diu que m’enveja. Ho diu amb cinisme però també ho diu amb el cor. Potser pagaria perquè qualsevol merda el divertís si no fos perquè no està disposat a pagar ni un duro per cap merda, i bé que fa.
Però el cas és que s’avorreix i que jo no l’entenc. Només cal estar atent per veure que la vida és plena de detalls. Detalls interessants (el coneixement és com un pou sense final) i detalls que fan molt de riure. De fet, l’humor és un dels pocs motius pels quals penso que potser Déu sí que existeix. L’amiga que em truca per demanar-me consell i en veu baixa m’explica que està amagada per espiar el seu amant que evidentment no és el pare de la criatura que duu a la panxa, les mil situacions inconfessables que tots hem viscut i que no podem explicar, aquell secret que es fa evident en una escena absolutament còmica. Què us he d’explicar?
Un senyor que estimava va morir parlant de mi i menjant caviar iraní. Quantes bestieses més optaran per ser incloses en el nostre currículum d’absurds, ridículs i pífies diverses? L’amant que es pensa que es torna invisible cada nit que visita la seva estimada i surt al balcó a fumar com si la vida li cedís un privilegi (el do de la invisibiliat) que no té. La dona abandonada que explica grandeses del seu home i l’home abandonat que simula una gran vida sexual.
Dins de l’autobus, més enllà del passadís, un home i una dona seuen un davant de l’altre i formen un quadre interessant. Tenen en comú el pentinat: tots dos tenen el cabell brut i tots dos porten un pentinat molt poc modern. També tenen en comú l’edat: indeterminada entre els cinquanta i els seixanta anys. A més, tots dos tenen un bolígraf a la mà i tots dos estan fent crucigrames. La pàgina del crucigrama d’ell diu: “Mensaje” i la pàgina del crucigrama d’ella diu “Bondad”. La vida és divertida. No sé res més. Segurament tu tampoc.
“Baby, if you’ve ever wondered,
Wondered whatever became of me,
I’m living on the air in Cincinnati,
Cincinnati, WKRP.
Got kind of tired packing and unpacking,
Town to town and up and down the dial
Maybe you and me were never meant to be,
But baby think of me once in awhile
I’m at WKRP in Cincinnati”
Un senyor amb pèls a les orelles s’asseu davant meu a l’autobús. És vell i té un mòbil força modern. Porta una camisa de quadres en dos tons de blau i té el cabell blanc i ondulat. No és lleig. Té un nas, unes galtes i una barbeta molsudes. Mira molt el telèfon. Potser no sap com funciona, potser espera una trucada important.
M’adono que duc un telèfon massa antic. Què hi farem? Tocarà esperar alguna oferta i canviar-lo. Però quina mandra aprendre com funciona un d’aquests telèfons d’ara que té tothom. L’altre dia una amiga em va dir il·lusionada: “Ostres, què fort, tenim el mateix telèfon, no et sents com d’una altra època amb ell? A mi ja m’està bé però…”.
Una noia de la meva edat s’asseu al meu costat. Parla per un telèfon que no veig si és vell o modern. La conversa és intensa i emotiva, parla amb veu baixa però la sento perfectament. “Diu que ja no m’estima”, sento que diu. L’altra persona suposo que li pregunta que per què o que com ha pogut passar i ella no sap què respondre, s’embarbussa una miqueta i acaba dient: “Diu que no ho sap, que no sap què li passa, que se sent deprimit i trist, molt angoixat”.
Un silenci i de sobte parla amb energia: “Exacte, i jo què? Això és el que penso però ell va a la seva i té la seva crisi i sembla que només pateix ell”. Uns minuts més tard, afegeix molt més suau: “Però jo sí que l’estimo, cada dia més. Jo sí que ho tinc clar això però no sé què farem ni si aguantarem així fins Nadal”. La noia s’aixeca i baixa de l’autobús.
La meva atenció torna a fixar-se en l’home de la cara molsuda. No hi ha res com un trajecte llarg. Ara veig que l’home remena el mòbil amb ganes. Potser escriu un missatge. La curiositat em fa desplegar la meva mirada de dona biònica i intento veure què escriu.
No, mentida, primer intento imaginar-me què escriurà. És molt més divertit. Jo diria que és estranger i que farà un missatge tipus: “Tot bé per Barcelona” en qualsevol idioma que no entendré. També podria ser que fos d’aquí. Segur que està jubilat. Deu tenir una dona. O un home.
Potser el missatge és per comentar alguna qüestió domèstica de l’estil de: “Macarrons per sopar, vols dir que és una bona idea, Assumpcion?”. O bé: “He anat a cobrar els pisos del carrer Verdi, tot OK, Pere”. També podria ser que tingués fills i néts i que fos una persona familiar i que fes un missatge com ara: “Com es troba l’Aina?”.
Però la realitat sempre supera la ficció i el senyor dels pèls a les orelles no escriu cap missatge. Fa una cosa una mica més sofisticada. Només una mica. Està esborrant trucades fetes. Deu ser un home polit i endreçat que no vol ocupar espai inútil en el telèfon.
Deu ser una d’aquelles persones que diuen que viuen en el present. L’home esborra les empremtes del passat, fins i tot del més immediat. Potser és un home que valora molt la vida. Torno a desplegar la meva mirada de dona biònica i intento veure el destinatari de les trucades.
Esborrarà totes les trucades del mes passat, per exemple? Aconsegueixo llegir el destinatari de les trucades. L’home està esborrant trucades al “Bar Dorita”. Què deu haver passat en aquest bar perquè aquest home vulgui eliminar tot rastre de comunicació amb ell? La meva imaginació es dispara.
Ahir vaig passejar prop del mar però no tractaré de descriure-te’l aquesta vegada. Per a què? Tu també et passes els dies acumulant paisatges bells i absències meves. Potser ha de ser així. Potser és que és difícil canviar la història. Potser és que tot s’ha complicat. Potser és que ens ho fem tot massa complicat. Per què no ens veiem més?
Diria que t’acompanyo cada dia en el pensament o en els somnis. De fet, em sembla que ningú no em podrà convèncer que no sigui així. Comencem a estar barrejats, embolicats, enamorats, afamats i continuem massa lluny. Però potser és això el que aguanta aquesta història i la deixa surant en una mena de bassal de temps secret d’un bosc poc transitat que no sé si és trist o si és bonic.
El meu tresor és que quan ens veiem manen els somriures, una certa tranquil·litat i la passió, i la meva condemna és la incertesa de no saber si això és suficient, vulgar o excepcional. La nostra és una història que sembla impossible, diuen -com si això algú ho pogués saber!-, i a vegades penso que estimar-te fa mal. Quan veig que surt el sol, que s’amaga rere un núvol, que plou, que trona o que es fa de nit m’enfado perquè no estem junts i el temps no és infinit. Un dia vaig preguntar-te si no tenies por del temps que s’escapa i em vas contestar que per això eres amb mi.
Però durant quanta estona ets amb mi? Quants minuts són suficients per a tu? Quantes vegades penses en mi durant el dia? I jo amb tu? Això compta? Podem trobar una fórmula màgica que ens digui si això té sentit? Què vull comptar? Què vull saber? No està tot clar ja? I què passaria si ens apropéssim de debò més estona? Marxaria aquesta urgència? Apareixeria una cosa millor? Què faríem?
No hi ha receptes, ni seguretats, ni mètodes per endevinar sentiments ni equilibris, i tampoc no hi ha temps. Imagino noves unitats de mesura. Pensaments per minut, somnis per setmana, dies que em desperto pensant en tu, pensaments que ens apropen, desitjos que són com un cop de puny que deixa sense respiració, projectes de vida, vacances, comoditat, emoció, vertigen, il·lusió. Tot junt? Tot separat? Ara sí? Ara no? Ara jo què sé.
I guanya el temps que passa, els sentiments que creixen, els que canvien, els que van morint, els que queden, l’inconscient que no perdona i el no-res que mossega. El temps passa i la teva absència i la meva absència juguen a cartes. Quants punts de dolor val cadascuna? Qui guanya? Qui perd? No vull competir. Com podem mesurar el plaer? Com podem separar l’eufòria de l’amor? I el plaer del dolor? Com és el temps? Escàs o excessiu? I la vida? Puc comptar amb tu? I tu amb mi?
Avui, en la Diada Estellés, com sempre, que cadascú celebri allò que vulgui celebrar. Jo celebro el desig, la passió, la llengua i la vida. Com si tot plegat fos poca cosa i com si mai no ens hi féssim mal.
Serà possible ser fidel a un amant, a un cos o a un poema? Jo de moment sóc fidel al poema d’Estellés “No he desitjat mai cap cos com el teu”. Rellegir poemes és un plaer misteriós d’on surten noves lectures i noves ferides, obertes i tancades, del que vivim i del que hem viscut.
No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer -és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi també, perquè és odi també.
No vull seguir. A mamar, tots els versos!
Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va nèixer un 4 de setembre com avui a Burjassot. Aquest poema em va caçar al vol amb passió violenta ara fa un any. Em parla de desig, de certa violència i de les limitacions del llenguatge per expressar el que sigui. Ja no sento la passió violenta d’ara fa un any sinó una altra cosa més difícil de dir. Què tenen les paraules que enamoren, atrapen, enganxen, sedueixen? Què tenen els poemes que amaguen coses que no sabem dir-nos? Què té la vida que marxa tan de pressa?
Quan vaig decidir fer un viatge en tren que travessés un bon tros d’Europa i vaig optar per l’opció més luxosa, m’esperava dormir en un espai que seria com un hotel Ritz allargat i amb rodes però la primera decepció del trajecte Barcelona-Milà va ser que la cabina no semblava l’escenari de cap pel·lícula sinó el lavabo d’un avió.
A sobre, quan el tren es va posar en marxa, em vaig adonar que el meu seient estava posat al revés. Això suposava que en lloc de tenir la sensació d’avançar cap a algun lloc, a mida que el tren avançava tenia la sensació d’anar-me carregant amb el pes de les coses que anava deixant enrere; aquesta va ser per continuar la segona sensació decebedora del viatge. Tot seguit, algú va picar a la porta de la cabina. Era una dona que em demanava (amb un to de veu massa alt pel meu gust) a quina hora volia sopar: a les vuit o a les deu.
Al contrari del que m’imaginava, a les vuit i vint minuts del vespre el menjador era ple a vessar. Només hi havia una taula buida. Vaig seure morta de vergonya i em vaig amagar rere del llibre “Verd aigua” de la Marisa Madieri. Mentrestant, el “Danubi” del Claudio Magris dormia a la maleta que m’esperava a la cabina.
Em vaig animar i vaig pensar que el restaurant sí que satisfeia les meves expectatives, era bonic i tenia encant. Seients còmodes i amplis, coberts moderns i lluents, plats i estovalles impecables i uns finestrals enormes; tot podia formar part d’un somni dolç i fantàstic. De fet, tot el restaurant l’ocupaven parelles de diferents edats. Què devien celebrar? Un aniversari? Una reconciliació? Unes vacances? Vaig agafar el meu llibre i vaig amagar la meva solitud entre els meus pensaments, el paper i la tinta.
Quan van portar la carta vaig pensar que tenia molt mala sort. Un mal de panxa intens, suposo que dels nervis, de sobte em va fer dubtar de quedar-me allà ni un minut més. Tot em donava voltes i demanar qualsevol plat em semblava una tortura innecessària. Tocava respirar fons, pensar i mirar el paisatge. Encara no s’havia fet fosc del tot. Vaig esperar que em passés el mareig.
Poca estona després em van portar el primer plat. La presentació era impecable però el que havia de ser foie amb reducció de Pedro Ximénez va resultar ser una trista rodanxa de mouse d’ànec més que dubtós. Molt a poc a poc vaig aconseguir empassar-me dues torradetes untades amb aquella pasta i vaig ignorar les gotetes marrons que representaven ser (imagino) la reducció de Pedro Ximénez.
Vaig esperar el segon plat i encara va ser pitjor. Un pollastre al curri normalment és un plat agraït però aquell pollastre al curri era terrible. Ni el pollastre era pollastre ni la salsa era salsa. En els dos plats només la presentació valia la pena. De manera sorprenent, el petit detall del menjar era l’única cosa que semblava que ningú no havia tingut en compte i jo hagués preferit un sandvitx senzill, bo i sincer que tota aquella farsa. Allò era menjar d’avió molt ben presentat i no valia res.
I això que quan anava en avió, el moment que més m’agradava (a part de l’eufòria de veure sortir les maletes per la cinta d’equipatge), era quan servien els dinars i els sopars. Aquelles safates rectangulars plenes d’elements diversos presentats dins de caixes, caixetes, bosses i bossetes… Quina meravella més fascinant i estranya! Només el fet d’obrir-ho tot ja em semblava un entreteniment remarcable i un ansiolític genial.
Que després el pollastre no tingués gust de pollastre, que la sopa fos insípida o que el pastís de verdura semblés un atemptat gastronòmic era en aquell context un detall poc important, una anècdota gens remarcable. De fet, allò no era menjar i tothom ho sabia, eren temes de conversa i misteris apassionants: D’on sortia aquell menjar? Qui l’havia preparat? Quan i a on? Què en feien del que sobrava?
El problema és que en el tren, en lloc de trobar-me aquella presentació i tenir el cap ocupat amb tots aquells misteris, em vaig trobar amb un escenari impecable i, a traïció, allò. Per sort, igual que en els avions, en el tren també hi havia l’opció salvadora: el gran, discret i mai prou valorat pa amb mantega.
Després de sopar me’n vaig anar a dormir. Les butaques s’havien convertit en un llit. És possible marejar-se al tren? Aquella nit vaig descobrir que sí. El tren era sorollós i mirar per la finestra només va tenir sentit els quatre minuts durant els quals des del llit vaig poder veure una lluna plena immensa. Després, el paisatge nocturn que oferia la finestra es va convertir en un malson de sorolls, foscor i llums inesperades i violentes. Vaig haver de tapar la finestra amb la cortina i vaig haver de posar-me taps a les orelles.
El següent record que tinc del tren és a mig camí entre el son i la vigília. Em vaig aixecar, vaig apartar la cortina i vaig descobrir un paisatge de muntanya preciós i tranquil·litzador. No sé quina hora era, els meus somnis es desplaçaven per un punt indeterminat d’algun mapa, potser inexistent.
Potser una mena de lloc on els somnis es feien realitat i les pors i els mals de cap s’havien desfet com núvols un dia de vent, feia sol i tot tornava a ser possible i, a més a més, fàcil i bell. Llàstima que el dia que començava també s’intuïa incomplet perquè em faltaven els petons de l’home que estimo. Em pregunto quantes persones se senten així cada matí. Algú sap si l’amor existeix? O si, com la literatura, és desplaçament, metàfora, ser en un lloc per desitjar ser en un altre, fugir?
El temps no s’atura. Dos amants que diuen que ho deixen, que no volen complicar-se més la vida. Que no volen ferir ningú, que no volen fer patir ningú. Que no volen fer-se mal. Un final apassionat. Per dir-nos adéu. Potser d’aquí uns anys ens tornem a trobar. No t’oblidaré mai. T’estimo. Jo també.
L’opinió de la majoria és contrària a aquesta història. L’opinió de la majoria és un pensament que no caduca i és una seguretat agradable on els nens es fan grans i feliços i els grans s’ofeguen. Casa, família, rutina, empresa, pares, sogres, amics, mareig. Caducitat. Canviar una data per una altra. Val la pena? Com es pot saber? On s’amaguen les pistes?
Aquest estiu uns quants se separen i m’ho expliquen tot amb pèls i senyals. Em descobreixen mentides i insatisfaccions resignades que arrossegaven en el temps enmig d’hipoteques, àlbums de fotos, caps de setmana i vacances familiars que jo envejava. Llàgrimes eixutes que queien mentre jo feia temps entre el primer i el segon gintònic de la nit somiant l’amor de veritat i esperant notícies.
Al final, empat de solituds i números que no quadren. Els que se separen exhibeixen amb orgull la no-presència de cap tercera persona i, mentrestant, totes les terceres persones del món mundial callen mentre escolten el relat sorprenent de sempre de l’amor que s’apaga i que s’engega com una bombeta.
Res a dir. Dubto de tot. Caiguda lliure. L’amor i la mala fe es barregen i és impossible culpar ni salvar ningú. Tothom explicaria la mateixa història. Que tot el que he fet ho he fet per amor. Que aquesta és l’única veritat que veig de manera clara i que la resta és allò que no s’entén. Més enllà, altres històries comencen i acaben, altres desapareixen per sempre i la mort riu d’uns i d’altres amb cinisme, o ni això.
Quan era petita passava els estius sencers a Ripoll. Els estius dels nens són com un món que comença per Sant Joan i el final no es veu. Els personatges habituals eren la meva àvia i els veïns, un altre grup humà format per avis i néts, sense pares. Els meus pares no apareixen en els meus records dels estius de quan era petita.
Recordo que dormia en la que va ser la meva habitació fins als dotze anys, quan la meva àvia va morir. Com ara, el pitjor moment del dia era el moment de despertar-me. Havia d’anar a la piscina o havia d’acompanyar la meva àvia a comprar. Després dinàvem i normalment em tocava ajudar a fregar els plats, escombrar o treure la pols. Miràvem les notícies i una pel·lícula. Suposo que m’adormia. Més tard, les tardes eren per anar al passeig o per anar a jugar al magatzem d’una botiga de roba d’uns coneguts de la família.
Aquests són els meus records d’estiu de quan era molt petita. Tardes interminables dalt d’un gronxador del passeig de Ripoll jugant a volar cada vegada més alt, amb l’emoció de què passaria si em gronxava amb prou força com per aconseguir donar la volta a la barra de ferro. És impossible que fos així però el record d’aquests instants ara es fa enorme i és com si m’hagués passat hores i hores gronxant-me. Mentrestant, la meva àvia i les altres àvies xerraven i jo sentia petits fragments d’històries impossibles farcides de misteris, parelles, desgràcies, rumors i fantasies.
També recordo pujar les escales del tobogan, posar el cul al començament del tobogan i baixar. Algunes vegades queia de cul a terra, altres vegades havia baixat amb algun altre nen o nena. També recordo anar en bicicleta. Les àvies caminaven i nosaltres anàvem en bicicleta. Altres dies baixava a l’hort. Un hort que ja no existeix, que també es va perdre quan va morir la meva àvia. Encara sento el soroll de la porta quan l’obríem i encara puc veure la peça de fusta pintada de color verd i lligada amb un cordill que servia perquè la porta no es tanqués. Són tantes les coses que vaig perdre quan va morir la meva àvia que a vegades penso que van existir dues Martes, la Marta d’abans dels dotze anys i la de després. Em sembla que de manera inconscient encara estic enfadada per tot el que vaig perdre aleshores.
Les tardes al magatzem de la botiga de roba eren el moment més especial de tots aquells estius. Quina enveja que em feien els nens i les nenes que podien jugar allà totes les tardes, jo només hi anava molt de tant en tant. De fet, hi anava només de visita. No em deixaven dir-ho però hauria volgut poder jugar cada dia amb tots aquells nens enmig de totes aquelles caixes i tots aquells amagatalls de portes i sales i saletes que jo amb prou feines coneixia. Encara recordo l’olor que feia aquell espai immens i salvatge com una selva.
Algunes tardes del mes d’agost, quan tornàvem cap a casa es posava núvol i tronava. En aquest moment tothom es posava nerviós i tothom repetia les mateixes paraules. “Plourà”. “Marxem cap a casa”. “Quins núvols més negres”. “La pluja ens agafarà a la carretera”. “Ens constiparem”. I marxàvem abans d’hora. No sé si és cert. No sé si és cert que marxàvem abans d’hora o si fèiem exactament el mateix que fèiem cada dia. No ho puc preguntar a ningú.
Féssim el que féssim, sempre hi havia un moment que per no mullar-nos decidíem anar corrents cap a casa per la carretera i aquest moment, aquests deu minuts de pluja intensa i de córrer pel carrer fent veure que ens protegiríem sota els balcons i que intentaríem no mullar-nos gaire era un joc. El que fèiem era mullar-nos, l’objectiu era córrer i cridar molt, posar els peus a tots els bassals, notar ben de pressa els peus humits, les sandàlies que s’escapaven, els cabells i la cara ben molla, la roba que havia d’anar tota fora quan arribàvem a casa. Sobretot: primer les sabates per no empastifar el pis. Encara esbufegant ens deien que anàvem directes a la banyera que vèiem omplir amb aigua calenta i sabó. Les sandàlies brutes. L’olor de terra mullada. Feia una mica de fred.
Després parava de ploure. Tothom sap que les pluges d’estiu duren molt poca estona i era així com les gaudíem com mai més no ho he fet i exactament de la mateixa manera com estimo ara que diuen que sóc gran i que començo a tenir por de la mort, de la meva i de la de les persones que estimo.
Fa dos dies que estic llegint el llibre “Verd aigua” de la Marisa Madieri i he trobat una joia. Una joia preciosa que cura i que fa una mica de mal, només una mica. O potser molt. Enyoro els meus records, la meva àvia i la meva innocència de nena, i al mateix temps sento una urgència apassionada per endreçar el present i unes ganes intenses i tranquil·les de plorar. Penso en les mil coses que encara no he fet i que tinc por de no fer. Voldria haver pogut construir alguna cosa més fiable al meu voltant.
L’estiu té nits que semblen una batalla a mort per desfer-nos de la poca roba que portem. Avui no em sembla especialment important que l’amor sigui la paraula que evitem com si es tractés d’un precipici. Que facin festa les paraules per una nit! Cada any per aquestes dates els nostres pensaments coincideixen quan caminem de nit i en silenci pel laberint fosc d’herbes fresques i gintònics barats, soroll de grills i música dolça. Aparentment no passa res i pensem: “Una altra vegada és pels volts de Santa Marta que les estrelles semblen més brillants que mai”. Els ulls ens riuen, juguem les nostres millors cartes, calculem el que ens sembla que podem calcular i tanquem els ulls. Hi ha res més dolç que una nit d’estiu?
Una conversa massa curta. L’amic fa un resum ràpid de la situació i jo no tinc ni un argument en contra del seu escepticisme. L’amic conclou que no hi ha res, que la vida són quatre dies, que l’amor és una empresa i una manera d’autoenganyar-se per no estar sols, i que tots morirem.
Repassem les últimes pel·lícules que hem vist, els últims rumors sobre amics i coneguts, els plans que tenim per a aquest estiu i les últimes aventures amoroses viscudes o patides. Quaranta minuts més tard cadascú paga la seva consumició, ens fem un parell de petons formals i respectuosos i ens diem Adéu.
Ignoro l’ascensor i pujo per l’escala. Tinc ganes de cansar-me. Estic enfadada. L’amor no existeix? De debò que no? Com puc ser tan estúpida? Per què sento que ho dono tot per no-res? Ho dono tot? Què dono? Què és aquest suposat no-res? No tenir un anell de diamants? No tenir un pis? No tenir un paper oficial? No haver parit un fill? Un cop dalt de casa, obro la finestra i veig la pluja, una pluja amable que ha esperat que fos a casa per començar a ploure.
M’ho podria mirar així també. Que hi siguis o que no hi siguis és el resultat d’un atzar poc important. O és molt important? Em despisto, miro cap amunt i veig el cel. Sorpresa. Està plovent sense núvols? Doncs sí. Uns núvols petits i carregats (plou intensament) són els responsables d’una pluja que sembla que no té res d’especial fins que mires cap amunt i veus un cel més aviat clar.
No sorprendré cap home del temps amb el meu descobriment, ja ho sé, però per a mi, això és una primera vegada remarcable. És la primera vegada que veig ploure sense núvols o, més ben dit, amb molts pocs núvols i té molta gràcia. Quantes coses increïbles més podré veure a la vida?
No és gens fàcil escriure el que sento. En aquesta història no hi ha cap cosa divertida, cap mort, cap traïció, cap gir inesperat, cap seducció, cap relat. No hi ha res. Només una sensació difícil d’explicar. Una sensació de veure per primera vegada un cosa.
Ho intento. El món és ple de coses boniques. Més. El món és ple de coses boniques que necessiten que la nostra mirada les faci possibles. Ara. Aquesta mirada pot semblar que no és res però és tot el que tenim i avui busca dir que no a les paraules del meu amic. Exacte!
Amb una mena de passió nascuda d’una felicitat imprevista avui he somrigut quan he vist ploure sense núvols, quan he vist un cel de color rosa i quan, també per primera vegada (definitivament avui és un gran dia) una planta ha decidit fer flors a casa. Però això no és tot, estic segura que si em fes un parell d’ous ferrats avui, em sortirien amb forma de cor.
Tot plegat són petits regals de la vida quotidiana que podem ignorar o agafar al vol amb un somriure petitó. No són res de l’altre món però ajuden a empassar-se les paraules dels escèptics i les absències de l’amor. En els dies tristos, convideu-me a núvols màgics, cels de color rosa, floretes o ous ferrats amb forma de cor. Jo faré el mateix.
No us ha passat mai de donar el telèfon a algú una nit que heu begut massa i que l’endemà o l’altre us truquin i us diguin de fer una cosa que us fa molta mandra? És força terrible notar que un quasi-desconegut us proposa uns plans meravellosos que suposadament vosaltres mateixos -en un moment d’il·luminació etílica- vau confessar que us encantaria fer. “A quina hora quedem demà per veure sortir el sol des de Montserrat?”, o bé, “Sóc al ServiCaixa, preciosa, em vas dir que preferies sol o ombra en els Toros?”. Doncs m’ha passat més o menys això amb els Premis Blocs Catalunya 2011: jo no me’n recordo però es veu que m’hi vaig apuntar.
Tranquils: no anava borratxa ni drogada. La història és que fa dos anys vaig descobrir que existien aquests premis, fa un any vaig recordar que existien però el termini per presentar-m’hi ja havia passat i aquest any, aprofitant el meu propòsit de presentar-me a tots els premis possibles, suposo que m’hi vaig apuntar.
La perruquera del meu pare, una gran usuària de les xarxes socials i de les tecnologies de la informació, va reenviar ahir un email al meu pare demanant el seu vot per a un blog que es presenta a la categoria “Història, tradicions i patrimoni”. Desconec per què la perruquera té l’email del meu pare i no vull saber quin tipus d’emails s’envien. En aquest cas, el meu pare m’ho va reenviar i va afegir una frase per a mi:
“Mira què em demana la Lourdes. Tu no t’hi presentaràs?”
Vaig registrar-me a la pàgina dels premis per mirar si coneixia algun dels blogs que s’hi presentaven i la sorpresa va ser veure el meu blog allà al mig. No me’n recordava que m’hi havia apuntat.
Estic feta un embolic. Què faig? Pidolo vots o no pidolo vots? Com se suposa que m’he de comportar? Què faria la Isabel Preysler en el meu lloc? Per mirar si m’inspiro he apuntat algunes de les conductes que he anat observant entre els guanyadors dels premis literaris on m’he presentat i entre alguns dels rivals o companys.
Arribats a aquest punt us diré una cosa i només us la diré una vegada: De moment no us demanaré el vot. Feu el que creieu que heu de fer. Però si heu de fer-ho, feu-ho aquí. I recordeu: categoria: Literatura. Blog: Volar de nit és perillós.
Una tarda lluminosa de juliol els carrers són plens de gent. És estiu i les terrassetes, els gelats, els granissats i l’orxata semblen alguns dels millors invents de l’home.
A: No sé si agafar un gelat o una orxata.
B: Ostres quina bona pinta que fa tot el que tenen. Jo agafaré un granissat de llimona. Sí, sí, sí. I no m’ho penso més o començaré a tenir dubtes i al final no sabré què demanar. Em sembla que m’agrada tot. Mmmmmmmm!
Tres minuts més tard apareix el cambrer sense fer soroll.
C: Ja saben el que volen?
B: Un granissat de llimona.
A: Jo també un granissat de llimona.
C pren nota i marxa.
B: Ho has tornat a fer, no m’ho puc creure.
Set segons de silenci còmplice (una petita eternitat). Tres hores més tard, pluja d’estiu i una nit llarga.
Un migdia lluminós de juliol els carrers són plens de gent. Dins d’un restaurant massa fosc hi ha una parella que no riu.
A (amb poc ànim): Demana’m una cervesa, vaig al lavabo.
(Música de fons: qualsevol èxit dels vuitanta o dels noranta)
Passen sis minuts.
B: No t’he demanat cap cervesa, el cambrer no ha vingut perquè no hi eres. No et ve de gust beure vi?
A: Sí, de fet, sí. Demanem la carta. Tinc gana.
Tres segons més tard un cambrer guapíssim passa pel costat de la parella.
B: La carta, si us plau.
C: Ara mateix.
Disset segons més tard el cambrer els entrega un parell de cartes.
(El fil musical es manté estable)
B: Vols que ens partim una amanida?
A (molt tens): No vull compartir res avui.
B (intent de somriure): D’acord, perdona.
(Continua el fil musical amb una altra cançó)
Un minut i mig més tard, B trenca el silenci.
B: Ostres quina bona pinta que fa tot. Ja sé què vull: amanida d’alvocat i llagostins de primer i magret d’ànec de segon. Sí, sí, sí. I no m’ho miro més o començaré a tenir dubtes i al final no sabré què demanar. Mmmmmmmm!
A (amb desgana): Ho fas expressament i no cal. No fa gràcia.
B: Què?
(Fil musica: fatal)
A (amb ràbia): Havia pensat demanar el mateix.
B: Ah sí? Ostres, què avorrits que som!
Tres minuts més tard apareix el cambrer sense fer soroll. Té el front suat.
(B s’imagina C follant)
C: Ja saben el que volen?
B: Encara ho estem mirant…
A (solemne): No. Ja està decidit.
C: Diguin, endavant.
B (amb un gran somriure): Per mi l’amanida de llagostins i el magret.
A (sense somriure): Per mi la pasta amb verduretes de primer i el lluç amb olivada de segon.
Onze segons estèrils avall, A i B no diuen res i miren en direccions oposades, C pren nota i ja no sua.
(Fil musical: totalment irrellevant)
C (exhibint una meravellosa mirada blava metàl·lica i calenta a la vegada): Molt bé, senyors, i per beure què els vindrà de gust?
A: Farem algun vinet. Tenen ampolles de quart?
C: Normalment en tenim però avui no, em sap greu. Hem tingut un petit problema amb les comandes i és per això… Però si volen els puc recomanar…
A interromp C.
A: No passa res, podrem sobreviure sense vi. Per mi una aigua.
B (mostrant resignació): Doncs jo també beuré aigua…
C: D’acord, molt bé. Dues aigües. Fredes o naturals?
B: Molt freda.
A. Natural.
B: Perdó! Faig un canvi. Vull aigua amb gas. Amb gel, si pot ser.
C: Pot ser. Vols que hi posem una mica de llimona?
B: Sí! Bona idea.
C: Perfecte. I vostè?
A (amb una rialla un xic violenta al final): Sense llimona, sense gel i sense gas. Soc més avorrit jo.
(El cambrer marxa)
D: Una mica de pa? Avui en tenim d’olives, integral i de cereals.
B: D’olives. Què bé que en tinguin, és el meu preferit.
A (els ulls injectats en sang): Cereals.
(D serveix els dos panets i marxa)
B: Ho has tornat a fer, no m’ho puc creure.
Tretze segons de silenci incòmode.
(Fil musical: irritant)
B: Hauries pogut agafar el mateix que jo si et venia de gust.
A: Ja ho sé.
Sis minuts sense cap tema de conversa interessant.
B: Aprofito per anar al lavabo. No tardo gens.
(Nou minuts: un clau)
Hi ha dies que l’atzar et sembla màgic i hi ha dies que l’atzar no et diu res. Avui és un d’aquests dies en què l’atzar no et diu res. El blog Volar de nit és perillós ha tingut dues cases, la primera va ser el blog www.martanit.bloc.cat i la segona és aquesta, el blog www.volardenit.wordpress.com.
La setmana passada em va arribar per email la notícia que el blog antic deixava d’existir i que els continguts es mantindrien allotjats en una altra adreça i que passarien a ser gestionats per wordpress. Per uns moments en el meu pensament, els textos de www.martanit.bloc.cat van desaparèixer i vaig recordar les persones, les experiències i les paraules que m’han acompanyat durant aquests anys.
Ara fa un parell de dies vaig descobrir que podia afegir els escrits antics en el blog actual on sou ara. D’aquesta manera, el primer post d’aquest blog ja no és de l’octubre de 2009 sinó del gener de 2006. No he tingut temps d’arreglar l’aparença dels posts antics (n’hi ha un munt!). Us demano disculpes per això i, sobretot, perquè en l’operació d’afegir els escrits antics al blog actual, he vist que el reader ha embogit i apareixen un munt d’escrits meus antics com a recents.
Després d’aquest mareig que no calia espero obrir aviat les portes a un futur més dolç que aquest present més aviat insuls i inesperadament carregat de passat. Tot està per fer, com sempre.
Estic estudiant a la biblioteca. Davant meu hi ha un jove de llavis carnosos i cabell abundant que també estudia. No sé què estudia però jo estic estudiant poesia i fa massa calor. Sí. Aquest és un escrit previsible. No m’aguanto més. M’he de concentrar en el text.
Llegeixo els apunts. Safo i la construcció d’una ocasió. Context cultual, un simposi, alcohol. Però una dona? Potser podríem imaginar-nos un simposi molt minoritari. Potser en un context d’iniciació. Dues persones seria suficient. T’iniciaria per quan siguis gran. Ets guapíssim. He d’anar per feina. Has de saber que això durarà poc.
Trobadors. La rivalitat ho és tot. Fanfarronejar i competir. Seduir en públic o simplement exhibir-se. Jugar. Cal una resposta. Si no, el joc s’acaba. Encara ets adolescent? O ja ets un jove? On és el límit? La majoria d’edat legal?
Què és això? Una broma o un duel? El sirventès i l’ús de la paròdia metaliterària. Gap, enuig o plaer? Discutiria amb tu a la banyera. Sobre si prefereixes el trobar clus o el trobar leu. Juguem a endevinar noms de trobadors? Si em dius el nom d’una trobairitz et faré un petó.
Les regles del joc són clares. Odiar la falsedat en l’amor és molt important en l’amor cortès. Per mi també. Gran varietat d’ocasions, reducció formal i temàtica. Ara el tema serà l’amor. M’agrada que sigui així. Això és el que vull que fem.
D’una manera dolça o com si fos la guerra? Tu tries. El rebuig és venjat. Com? No dedicant ni un sol poema més a la persona que no hagi estat cortesa. Està bé això. Qui no vulgui jugar que es quedi sense premi.
Arribo a Dante i a la Vita Nuova. Tan de pressa? Què estudies? Quan tens l’examen? Estàs nerviós? Com ho portes? Massa preguntes? Novetat! Canvis! Apareix l’objecte. Tu ets l’objecte. Penediment (perquè toca). Conversió (perquè ja va bé). Dolce Stil Nuovo (perquè és deliciós). Segur que tens la pell molt suau.
Et necessito. Estic desolada. M’han picat molts mosquits aquesta nit. Mira’m. Tinc la sang dolça. Tasta’m. Encara puc ser més dolça. El jo poètic, el tu poètic i l’amor. No no, l’Amor. Llàstima que els trios no em fan el pes, no sóc perfecta, més val que ho sàpigues.
L’amor en potència fa possible l’acte, el poema. En el poema l’amor s’ha fet acte. Vull que ho fem. La vista és el sentit més important. No apaguis el llum. Et miro i penso en Itàlia. Tot és viu i excessiu. Itàlia, gentilesa, religiositat, tomàquets i Mozzarella. T’imagino vestit de monjo franciscà sense roba interior.
Vull continuar. Jo també, com Dante, desitjo molts anys de vida. Però no per tenir més temps per expressar millor l’experiència sinó per viure intensament i gaudir de tot, del cos i de l’intel·lecte, tot barrejat. No n’hi ha prou? I què?
Passo a Petrarca. És pesadet. Tu no, ell. Voldria accedir al Secretum (i també voldria saber de quin color portes els calçotets). Potser així m’arreglaria d’una vegada amb Petrarca i la seva Laura.
M’estic atabalant. Entrem a l’estètica de la foscor. Duus una samarreta negra que et queda molt bé. M’agrada la teva esquena i els teus braços. També m’agrada la teva boca. Com més enigmàtic i més polisèmic, més proper a la perfecció. Tinc gana.
Una certa cultura de l’extrem que ha de crear admiració i sorpresa. Interessa la condensació i l’exageració. Podríem visitar una sauna enmig d’un bosc. Tensió entre unitat i varietat. Fes volar la teva imaginació. Veig un combat aferrissat entre la natura (un bosc finès) i l’art (nosaltres, per què no?).
Arribo a John Donne. Preromàntic, catòlic i refotudament eròtic. El que em faltava. Poetes metafísics que combinen aspectes carnals i religiositat. Tot junt i ben barrejat. Ets d’Unió? Una ànima femenina demana a un déu (masculí) violència per poder renéixer. Però no. No cal trencar el llit.
M’afanyo. Arribo a les elegies romanes de Goethe. Conceptes neoclàssics. Llegir els clàssics i tenir experiències amoroses alhora. Nedar i guardar la roba. M’agrada. Vull veure’t llegir poesia en una banyera plena d’escuma d’una habitació de l’hotel Ritz de Roma. Catul o Properci?
O fora de la banyera. Amb una tovallola lligada una mica més avall de la cintura. Menjant raïm amb una corona de llorer al cap. Dionís i Apol·lo ben representats. Que ningú no s’enfadi.
O podria ser carnestoltes. T’imagino amb una màscara i una capa negra. No sé si aprovaré aquest examen. Em concentro. Identificació entre bellesa i jovialitat. M’encanta com fas servir la calculadora científica. Sempre ets tan enèrgic?
Arribo al Romanticisme. La poètica de l’experiència. Exacte. És exactament això el que vull. Prou paraules. Què és aquest soroll? Marxes?? Em quedo sense l’experiència i sense l’objecte poètic i sense la vivència i sense res?
Doncs sí. Només un grapat d’apunts damunt de la taula em fan companyia. Jo que volia fer una catarsi personal amb l’excusa del solstici d’estiu i no ha pogut ser. No hi ha dret. És molt frustrant. Què en farem de tot aquest estiu? On el poso?
Arribo a John Keats i ho entenc tot. L’absència de petons és l’únic que mantindrà intacta aquesta passió per tu. No tinc clar si val la pena, diria que no. Desitjo adorar-te. Ara. Ara mateix. És urgent. Com si fos un poeta parnassià t’adoraria com si fossis una estàtua vella i molt bella. Tu fes el mateix.
Nit. Cinema: Les Petits Mouchoirs. Platja, sorra, cel, llàgrimes i després una copa de vi dolent en una copa de vi massa gruixuda. L’amic que no creu en l’amor i jo que hi crec massa. L’amic que vol marxar a viure a Nova Zelanda. L’amic que diu que res no el sorprèn.
Matí. Aigua. Amics amb qui comparteixes dies i nits, amics que no estan disponibles. Sexe-sexe-sexe-sexe i aquesta por estèril. Un matí de mal de cap i de records de malsons. Absències. Mitges veritats o mitges mentides. Agafar un llibre, vestir-me, marxar. Massa mal de cap. El temps que passa. El sol que torna a sortir. Fugir. Centenars de francesos menjadors d’ostres. Desig de mar. Bourdeaux.
Tocar de peus a terra. Llambordes grises. Anar a plaça Catalunya. Les tendes de campanya. Els textos. Un peu que surt d’aquí, una cama que surt d’allà. Gent prima molt jove. Unes persones dins d’unes gàbies. Entrar a un Kentucky Fried Chicken després de quinze anys. Una experiència salvatge.
Migdia. Llegir Lorenzaccio menjant patates fregides amb ketchup. Avui és Sant Absurd. Nens que corren. Homes que miren pits. Nens que juguen. Roba d’estiu. Estar en minoria. Pensar en l’examen de dimecres i escoltar el fil musical. Cançons dels vuitanta. És diumenge. Hora de dinars familiars. Els dinars dels diumenges. Costelletes.
Un gelat massa car. Una estafa només apta per a turistes. Carrer Tallers. Arribar a la plaça dels Àngels. Colar-me en la celebració del cent tretzè aniversari de la independència de les Filipines. Proclames que em sorprenen. Una falta d’ortografia. Banderes. Sóc invisible. Moment emotiu. No marxaré ara.
Tarda. Aquesta cançó sembla un himne. Solemnitat. Un aplaudiment. Ara un discurs. Seguir l’espectacle. Mirar els que passen. Els que s’assemblen a mi i els que no. Comptar-los a tots. La possibilitat que no em comptin. La simetria és un somni ingenu. Impermeabilitat d’emocions. Solet. Quants mons paral·lels hi ha a Barcelona ara mateix?
Vespre. Vaig cap a casa. A l’autobús un senyor explica els seus problemes. Un advocat, un cop de puny, maltractaments, una denúncia, presó, una filla i l’afecte. Es fa fosc. Jazz. Llegir. Escriure. Estudiar. Oblidar-te. Caiguda lliure. Esperança. Clementina Arderiu i John Keats. Un bot salvavides preciós. L’amor. El no-res. Tenir-ho clar i tenir confiança malgrat que avui tot fa pujada.
Olor d’herba. Esgotament. Reptes. Esforços. Absurds. Estratègies. Llistes. Llibretes. Llibres. Cels blaus. Cels grisos. Cels pàl·lids. Estrelles. La lluna. El sol. Espelmetes. On és el meu estimat? L’avorriment gaudeix de la família i del pont mentre jo estudio com si tingués vint anys. Així és la vida de l’amant. No explicar mai que tens altres amants. No explicar mai que et sembla que et fa por fer-te gran. Escriure mentre els altres empenyen cotxets. Plantejar-te tenir un nen. Dubtar. El temps que passa. L’amant que has engegat. L’amant que t’ha engegat. Tots dos que es troben en un sopar i que parlen de política. O de la crisi. Les seves dones que es fan amigues. Tu que mentrestant fas un gintònic en el bar del costat. Cocteleries. Olor de menta. Jazz. La ciutat que és com un poble. L’amic de sempre. El que no et fa feliç. I així anem. Gastant el temps. Llegint llibres, pujant muntanyes, olorant el mar, follant i sopant massa. Guanyant sempre massa pocs diners. Somiant viatges que sempre fan els altres. Roncant. Esperant. Llegint poesia
Hi ha moments que l’insomni sembla que tendeix cap a l’infinit i mires el sofà de casa amb desig. Però passem al tema romàntic per un dia. Per què no? Una nit que semblava perduda aconsegueixes adormir-te al costat d’un roncador d’alt nivell i somies que l’home sorollós et diu que t’estima. Com que ets com ets, et preguntes com pot fer tant soroll un home sol i, tot seguit, t’emociones. Tornes a adormir-te i l’endemà ja no saps si ho has somiat o si ha passat.
Potser ha passat i si ha passat et planteges si t’ho deia a tu o a una altra. Però a qui? I decideixes imaginar-te la millor història possible. Hi ha dos tipus d’amants: els que somien i els que no. Creues els dits ben fort i et llences al buit amb un somriure. Per què no?
És estrany somiar que algú que ronca al teu costat et diu que t’estima però no és impossible. I tampoc no deu ser impossible que tu l’estimis. Ni que ell t’estimi. Ni que tots dos tingueu por. El que realment sembla impossible és haver aconseguit agafar el son al seu costat i haver somiat una cosa així. És mèrit del teu inconscient, o un avís.
Gràcies al fet que la vida és bonica però que la literatura encara ho és més, llegeixes un poema de Keats i és com si el món et regalés una nova oportunitat per somiar i l’agafes al vol. Era mentida que fos tan difícil. Ho tens claríssim, vols ser feliç i aprofitar-ho tot. El despertador diu que són les set del matí. Hora de despertar-se, son, mandra, cafè amb llet, escoltar la ràdio, anar a treballar, fa sol o diuen que plourà. El que sento és tan bell que no tinc por de res, ni tan sols d’un mal matí.
Aquesta bellesa viurà per sempre, ja sigui en nosaltres, ja sigui en uns altres amants afortunats com nosaltres i tocats per aquesta força dolça que no podem entendre. Al costat d’aquesta certesa, les joies més cares del món ja no em semblen tan brillants. No vull res que no tingui. L’amor existeix, es pot tocar, a vegades ronca i sovint és complicat o sembla impossible. Ni cas, l’amor existeix i té pressa i sempre torna, i et fa feliç. Allò que és bell perviurà.
“Veritat és bellesa, bellesa és veritat”: i és tot el que a la terra ara sabeu, i més ja no us caldria.
(Del poema “Oda sobre una urna grega” de John Keats, traducció de Marià Manent)
Aquest moment de grans idees i de consignes claríssimes em sembla un bon moment per fer una relectura d’Incerta Glòria. Mai com ara havia sentit la força del desordre, del dubte i de la sospita a tot arreu. Les càrregues policials de divendres al matí a la plaça Catalunya de Barcelona em semblen injustificades, innecessàries i horribles, i desitjo que la persona que ho va ordenar dimiteixi. A la tarda vaig passejar-me per plaça Catalunya i impressionava. Hi havia poca gent, nervis, il·lusió, càmeres, mòbils, cremades solars, morats i, finalment, eufòria quan la manifestació per la sanitat pública que venia de Colom va arribar. Vaig haver de marxar. Després al vespre vaig tornar a la plaça i l’ambient havia canviat, ara la gent era molt més abundant i variada que abans, hi havia grups, parelles, famílies, i també era impressionant i euforitzant.
El problema és que els dies abans havia arribat a la conclusió que em semblava pretensiós pensar que la via assembleària d’un grup de persones pogués ser més fiable i representativa que el resultat de donar l’oportunitat a tota la societat d’emetre un vot lliure. Si quan votem no ho veiem gaire clar, com ens hem de refiar d’algú que ni tan sols ha estat escollit? D’altra banda, la proliferació de manifestos caldria analitzar-la. És fàcil estar d’acord amb un text, especialment si aquest només té deu punts. Llegiu qualsevol manifest. No és fàcil estar-hi d’acord? I després què passa? Les concentracions, les acampades, les assemblees i les comissions a ciutats, pobles, barris i places em semblen càmpings amb aires de festival de música euforitzant però poca cosa més. A estones m’agraden i a estones no. Potser és perquè em fan una mica d’enveja però tant se val. No és suficient aquesta simpatia o aquesta antipatia per a treure ni mitja conclusió de res. Em passejo pel meu barri i és ple de gent que viuen d’esquena a tot això, i el meu barri em sembla salvatge i autèntic, molt més real que el que veig a les acampades. Però és que la meva percepció de “salvatge” i “autèntic” vol dir alguna cosa? No estic jutjant un llibre per les seves tapes?
Em sembla pretensiós dir que això no és democràcia quan sí que ho és. Per què diuen que no ho és? No tenim l’opció d’anar a votar els nostres representants polítics? No ho vam fer ara fa exactament una setmana? Altra cosa és que no ens agradi l’oferta de partits, la llei electoral, els resultats electorals, la gestió que fan els polítics i l’administració, els diners que tenim al banc, els impostos que paguem, el sou que rebem, la nostra parella, la feina que tenim o la que podem fer. És frustrant saber que fem el que fem només podem aspirar a un canvi d’amo? També és frustrant saber que morirem. Em semblen pretensiosos i falsos els partits polítics i els seus discursos. Penseu que es podria fer millor? Si fos tan fàcil, per què no ho fan? També em sembla pretensiós l’home que a l’autobús arregla el món a crits mentre la seva dona diu que sí a tot mirant per la finestra sense escoltar-lo. I no és pretensiosa també aquesta dona quan decideix no escoltar el seu home? També jo sóc pretensiosa quan escric, quan parlo o quan decideixo no dir res.
A l’altra banda, també em sembla pretensiós suposar que qualsevol iniciativa nova de la qual no tinguem experiència o exemples semblants amb què comparar-la estigui condemnada directament al fracàs. Per què ha de ser així? La capacitat de sorpresa és inherent a la història humana. Tant que diria que fa riure o plorar segons cap a on mirem. D’experiències en tenim per donar i per vendre, i la capacitat per preveure l’abast i el desenvolupament d’idees o de tendències no sembla el nostre punt fort, malgrat la temptació tan simpàtica d’explicar-nos l’inexplicable amb la teoria que diu que tot és cíclic. Em pregunto: què es “tot” i què és “cíclic”?
El fet de no poder imaginar una cosa no vol dir res. Qui es pot imaginar que qualsevol imperi no serà per sempre? Qui pot imaginar que una dictadura ha de durar més d’un segon? Qui es pot imaginar que les dones no puguin votar? Qui es pot imaginar la revolució industrial? Qui es pot imaginar la televisió? Qui es pot imaginar pegar un nen? Qui es pot imaginar la bomba atòmica? Qui es pot imaginar un gulag? Qui es pot imaginar una bona pel·lícula? Qui es pot imaginar ignorar una persona que dorm al carrer? Qui es pot imaginar l’holocaust? Qui es pot imaginar la bombolla immobiliària? Qui es pot imaginar cap guerra civil? Qui es pot imaginar la pobresa? Qui es pot imaginar l’estat del benestar? Qui es pot imaginar la tortura? Cal que continuï? La història no és un camí de roses ni un llibre d’autoajuda. Llegiu Bouvard i Pécuchet. Flaubert ja es va desesperar i la desesperació, com a concepte grandiós i abassegador, va poder amb ell.
I encara no he acabat. Més contradiccions incòmodes. Em sembla pretensiós ocupar un espai públic i em sembla pretensiós dir que un espai públic no es pot ocupar. Busquem al diccionari la paraula “públic”, busquem al diccionari la paraula “espai” i llegim Georg Simmel una altra vegada. A part, i això és molt més rellevant, totes les qüestions que van sortint aquests dies i que tracto de seguir, em semblen importants. I difícils. Ara no culparem ningú per no saber arreglar allò que en tants anys d’història sempre ha funcionat malament. Valoro molt positivament que algú s’atreveixi a plantejar problemes i possibles solucions i que ho posi tot damunt d’una mena de taula pública que és aquesta suma estranya i brillant de places farcides de gent i de xarxes socials farcides d’informació. I aquí el fet que tot plegat tingui l’aparença d’un càmping es torna quelcom totalment secundari. No m’agrada qui arrufa el nas contra tot això. Per què arrufeu el nas? De què teniu por? Què és això que us sembla tan malament? Hi ha altres maneres més efectives de fer les coses? Me les ensenyeu? Definiu-me “efectiu” i definiu-me “coses”.
Ja veieu que no tinc cap idea clara. Només observo mentre noto que m’observen segurament amb desconfiança. No passa res. Més enllà de les grans afirmacions que van bé per caure bé, hi ha la realitat, aquella cosa imperfecta que ens acompanya i acompanyarà tota la vida. Prendre consciència de les trampes dels discursos de la vida quotidiana, dels meus i dels altres, no és simpàtic ni us ajudarà a fer amics però tenir curiositat és més agradable que negar-ho tot per sistema i, sí, també aquesta actitud és pretensiosa. És pensar que tu observes i que els altres fan. I és mentida. Tu també hi participes. D’alguna manera. Tu pots no tenir-ho clar però algú et llegirà i et situarà a una banda o a una altra. Et classificarà com tu classifiques. Tots apareixerem a la fotografia uniformats d’alguna manera. Cal acceptar-ho. La part positiva és que sempre tenim l’oportunitat d’estar atents i de fer-nos preguntes; no necessitem ningú, només cal no tenir por de qüestionar-ho tot encara que tot tremoli. Això ara ho podem fer en veu alta i, per primera vegada, en públic. Les xarxes socials posen en contacte interlocutors que normalment no interaccionaven mai. Aquesta és la novetat i és massa d’hora per valorar-la.
Si hagués de concloure alguna cosa, només diria que és interessant veure i intentar analitzar què té d’especial, d’interessant i d’únic aquest moment. Potser sí que és el primer cop que s’ajunten certes circumstàncies. “I no passa sempre això?” podria dir-me algú que segurament em faria definir “primer cop” i “circumstàncies”. D’acord. Tots tenim una visió limitada. Però qui sóc jo per carregar-me res des del sofà o des d’un passeig superficial? I qui sóc jo per suposar res des de la plaça? Tots tenim un coneixement fragmentari de la realitat i amb això fem el que podem segons el nostre bagatge cultural, les nostres intencions, les nostres capacitats i les nostres possibilitats. Uns i altres fem això. Gaire més voleu dir que es pot fer ara mateix? Necessitem anys per llegir què està passant.
I pel que fa a les emocions, em sento orgullosa de les persones que van moure fitxa quedant-se quietes el divendres i ahir al vespre, i també em sento orgullosa de les persones que es mostren o se senten crítiques. No totes les crítiques han de ser destructives. No sabem què passarà però mentre el senyor Millet sigui a casa seva, que ningú no em vingui amb hòsties. Les característiques del canal a través del qual es transmet el missatge és la novetat. Pel que fa a tota la resta, estaré atenta. Malgrat tota aquesta saturació de pretensions, intencions i incomoditats, em sembla molt millor tot aquest moviment que no pas un silenci constant i estèril.
És moment de cuidar les plantes.
La vida ens posa proves. Costa molt relaxar-se quan tens al costat un individu que quan dorm sembla una locomotora de vapor. Però passem del vapor i pensem en l’electricitat. Estem d’acord (o no) que no és un tema apassionant però quan tens insomni pots arribar a pensar en gairebé qualsevol cosa durant hores. El meu pare sempre diu que l’electricitat és una senyoreta molt delicada que no es deixa tocar mai. Però tornem a les classificacions.
Hi ha amants que s’eixuguen els cabells amb el teu assecador i hi ha amants que ignoren el teu assecador. Hi ha amants que són addictes al mòbil i amants una mica més experimentats que l’apaguen o el posen en silenci quan són amb tu. Però tornem al vapor. Hi ha amants que bullen la verdura i hi ha amants que la fan al vapor. Un altre tema la mar d’interessant. Hi ha dos tipus d’amants. Els que posen mantega als entrepans de pa anglès i els que no.
Ara torno a l’electricitat. Potser es fa pesat però l’insomni és així d’impietós. Hi ha amants de nivell avançat que duen una màquina d’afaitar i una muda en una butxaca de la jaqueta o dins de la funda del portàtil. Dones del món: Regireu butxaques si voleu arriscar-vos a descobrir per què el vostre marit fa tan bona cara últimament. Jo no ho faria. A menys, potser, que jo també tingués un amant. Hi ha dos tipus d’amants. Els que ho volen fer tot amb el llum encès i els que apagarien fins i tot una espelma.
Els temes domèstics i les relacions d’amants obren horitzons inesperats i inquietants que no s’acaben, i una nit d’insomni pot fer-se molt llarga. Continuem. Hi ha amants que fan caca a casa i amants que no. Sigmund Freud segur que va escriure alguna cosa sobre això, perdoneu el comentari poc elegant, és culpa de l’insomni. Però tornem-hi. Hi ha dos tipus d’amants. Els que sempre tenen fred i els que sempre tenen calor. Els que utilitzen el twitter i els que no.
No sé si comptar ovelles. Hi ha amants discrets i amants indiscrets. I amants que tenen bona memòria i amants desmemoriats. Una recomanació: No feu exàmens si no voleu que us facin exàmens. Amb els amants tireu d’avaluació continuada. I una altra recomanació: No feu classificacions si no voleu que us classifiquin. Si podeu, gaudiu del moment i no penseu gaire. Hi ha dos tipus d’amants. Els que pregunten i els que no pregunten. Les hores passen. L’insomni i els amants també. Hi ha dos tipus d’amants, els que s’enyoren i els que no. A vegades la vida sembla que ens doni pistes.
Hi ha dos tipus d’amants. Els que ronquen i els que no. I aquesta no és l’única classificació possible. Hi ha dos tipus d’amants. Els que es queden a dormir i els que marxen a dormir a casa seva. Hi ha dies que em pregunto per quina estranya llei tots els amants que es queden a dormir a casa ronquen. Però una cosa és roncar una mica i una altra cosa és ser un roncador violent. Suposo que el matrimoni deu curar-ho tot però quan no hi estàs acostumada, dormir al costat d’un home que ronca de manera violenta i que sembla posseït per un esperit fosc i salvatge et fa patir molt i fins i tot pot arribar a afectar el teu rendiment professional el dia després.
Quan l’amant ronca i ronca fort i sembla un home orquestra, tot tipus de pensaments terrorífics passen pel teu cervell de dues a set del matí i així és molt difícil adormir-se. I si es mor enmig d’un ronc? A qui trucaries? Com ho explicaries? Per què no vas fer aquell curs de primers auxilis? D’altra banda, quan l’amant parla mentre dorm és impossible no intentar esbrinar què diu. I si es comunica amb el més enllà? I si té poders sobrenaturals? I en quin idioma parla? Fa tanta por que t’espantes i tornes al joc de les classificacions per desviar l’atenció i mirar de tranquil·litzar-te.
El despertador sonarà aviat. Hi ha dos tipus d’amants. Els que tenen gana i els que no. Hi ha amants que et deixen la nevera buida i hi ha amants que no volen ni un got d’aigua. I encara n’hi ha més. Hi ha amants que tenen son molt d’hora a la nit i hi ha amants que no veuen l’hora d’anar a dormir. Tothom ho sap. Hi ha amants que dormen amb pijama i amants que dormen despullats. Hi ha amants que es desperten amb ganes de fer coses quan tot just es fa de dia i hi ha amants que de set a onze del matí es transformen en ogres que es comuniquen sense paraules, amb la intensitat de la mirada i, només en cas d’extrema necessitat, amb la vivacitat expressiva d’una masculina combinació de monosíl·labs i sons guturals.
Els puc entendre. A mi tampoc no m’agrada llevar-me d’hora i prefereixo no parlar fins que no he esmorzat. Potser per això prefereixo un discret ogre matutí que una marmota de mitjanit. A menys que la marmota de mitjanit sigui extraordinàriament silenciosa i faci les feines de casa mentre jo dormo fins a dos quarts d’onze. Però mai no he tingut cap amant que fes una cosa així. Hi haurà alguna relació entre roncar i fer les feines de casa? Quina mala sort no haver tingut mai cap amant interessat en fer les feines de casa, ara que ho vaig pensant. Hi ha dos tipus d’amants. Els que dormen i els que pateixen insomni. Jo sóc del segon tipus.
Típica imatge d'una marmota
No guanyar dóna l’oportunitat d’observar qui ha guanyat. A vegades et sembla que és millor que tu, a vegades no. En Martin Amis va guanyar amb vint anys el seu primer premi amb “El llibre de Raquel”, una bona novel·la pel meu gust. Els guanyadors “bons” són els que fan enveja o, diguem-ho en positiu, admiració.
Lluny de creure en allò de “el que importa és participar”, l’estímul més gran de no guanyar és el fet que et fa venir ganes de millorar, d’intentar fer-ho millor, de revisar gairebé fins a l’infinit un text i, sobretot, de mirar i remirar els textos dels altres amb una curiositat nova. Ara quan llegeixo una novel·la m’imagino l’autor barallant-se amb les idees, les estructures, les paraules, els personatges, els temps verbals, la realitat, la ficció, la narració… i em diverteixo.
Però és la feinada de revisió dels propis textos el que destaco de tot plegat. I també la dificultat dels finals i del tema general del llibre, allò que el lector creu veure tan clar que l’autor volia dir i que, coincideixi amb ell o no, potser va ser un malson per a l’autor arribar-hi.
Només cal mirar els comentaris que genera un apunt en un blog per veure el joc de distàncies entre la intenció de qui escriu i cadascuna de les possibles lectures. Tot plegat és un laberint d’incerteses i una selva d’imprevistos que pot tenir gràcia o ser terrible. Per exemple, la primera novel·la de Martin Amis, la que opino que és una bona novel·la i que va guanyar un premi, ara és una lectura massa angoixant pel propi autor quaranta anys més tard. No està malament saber-ho.
En definitiva, els enamoraments i els desenamoraments apassionats i una mica violents també són possibles aquí. M’ha semblat veure-ho claríssim en aquest fragment d’una entrevista a Martin Amis:
-Hace unos años dijo que no volvería a leer sus libros. Sin embargo, para “La viuda embarazada” volvió a “El libro de Rachel”.
-Bueno, lo intenté. Estaba escribiendo acerca de un hombre de 20 años, así que quería volver a meterme en la cabeza de un hombre de 20. Pero no pude, no fui capaz de leerlo, la lectura fue demasiado angustiante.
-¿Fue una cuestión de estilo?
-Ha pasado demasiado tiempo, ese libro tiene 40 años. Solía gustarme releer mis libros, una velada con una botella de vino y un libro mío era mi idea de pasar un rato fantástico. Sin embargo, ese placer desaparece porque al hacerte mayor no quieres revisitar el pasado, quieres mantenerte concentrado en lo que vendrá, básicamente porque el tiempo se te empieza a acabar.
Podeu llegir el text complet de l’entrevista aquí.
Amb tot, l’observació atenta de les experiències dels altres no porta enlloc si no treballes en els teus propis projectes, els que siguin, i no sempre és fàcil. Quan llegeixes segons quins llibres és fàcil desanimar-te, pensar que no podràs, que no en sabràs prou, etc. Però queixar-se és només una opció, l’altra és escriure encara més i somiar que tot és possible.
Presentar-se a premis literaris és una activitat molt poc sostenible. La major part de premis literaris exigeixen que enviïs els manuscrits per triplicat o per quintuplicat i que adjuntis una plica (un sobre petit) amb el teu nom a dins i les teves dades de contacte. Fer les còpies, comprar el sobre (o sobres) i emplenar els formularis de Correus és un pal i un papericidi.
D’altra banda, el temps que es tarda en esbrinar les dates d’entrega, mirar i remirar les normes de cada convocatòria (còpies per triplicat o per quintuplicat, normalment a una cara, a doble espai i en lletra Arial o Times, el pseudònim i les dades de contacte a la primera plana o en un full a part, el sobret, l’adreça), que no es passi el termini, revisar el manuscrit, pensar els canvis, introduir-los, tornar a revisar el manuscrit ara amb els canvis afegits, fer les còpies que demanen, enquadernar-les, ficar-les dins del sobre adequat (que hi càpiguen), anar a l’oficina de Correus, fer cua a l’oficina de Correus, escriure l’adreça, emplenar les dades, pagar l’enviament, etc. és una feinada terrible i repetitiva.
Ara fa un any, amb la maduresa esplèndida (!) dels meus trenta-dos anys vaig decidir provar sort, deixar-me de bestieses i presentar-me a algun premi literari. L’estratègia era provar-ho durant un any: estar atenta a les convocatòries que m’interessessin i participar-hi. Ara estic a punt d’acabar aquest any. I què puc dir? Que els reptes estan molt bé però que no sempre s’aconsegueix allò que es vol?
No ho digueu a ningú però guanyar no és el que passa sempre que et presentes a un premi literari. Les persones que no es presenten mai a cap premi és fàcil que pensin (jo m’ho pensava) que l’únic motiu pel qual no guanyen és perquè no s’han presentant. I sí però no. No-guanyar és una possibilitat també. Quan et presentes a un premi, t’arrisques a esdevenir un no-guanyador d’aquest premi literari, i “perdre” (quan t’has presentat) no és gaire sexy. Per tot això tinc clar que amb un any ja n’hauré tingut ben bé prou. De fet, em moriria de vergonya si guanyés el text que presento, on hi ha fragments com aquest que he agafat a l’atzar:
“L’altra cosa que em cridava l’atenció d’ell era la gran facilitat que tenia per quedar-se adormit. Quedava adormit com estabornit durant hores. Al principi m’agradava i el mirava com dormia despullat al meu llit. Tenia un cos bonic que adoptava figures molt estètiques mentre dormia amb aquell color de pell tan estiuenc”.
No. No és veritat. No em faria vergonya. O sí que me’n faria però estaria disposada a no queixar-me’n. La veritat és que si hagués guanyat algun premi hagués estat fantàstic però no ha estat el cas. Cap problema. Ara tinc dues possibilitats: continuar intentant-ho o canviar d’estratègia. És la vida.
Entre els deu i els vint anys vaig comptar amb la inestimable col·laboració dels meus pares -en ple procés de separació- per convertir-me en una adolescent rebel que em pensava que era punk (tot i que no ho era) i que tot el dia escoltava Bob Marley o Kitsch segons l’època de l’any. Botes militars per a l’hivern i avarques per a l’estiu, aquest seria un bon resum d’aquella època de metamorfosi de nena dolça i bleda a adolescent problemàtica. És la història (més musical que literària) de com vaig passar del rosa al negre, dels vestits de flors a les botes Dr. Martens.
Perquè us en feu una idea, el dia més feliç de la meva adolescència no va ser el dia que vaig aprovar la Selectivitat, ni el meu primer clau, ni tan sols el dia que vaig aprendre a liar un cigarret. El dia més feliç va ser el dia que el meu pare em va dir: “Què fas vestida així? Sembles una delinqüent”. Us prometo que no vaig cremar cap contenidor però heu d’entendre que no podia presentar-me als Jocs Florals que s’organitzaven ni a l’escola ni a l’institut. És molt senzill: anava en contra dels meus principis d’aleshores participar en cap cosa que no fos un concert prou salvatge. I odiava tothom, i això incloïa professors, directors d’escola, pares, mares, associacions de pares, policies, monges, capellans, cantants de country i, molt especialment, adolescents excursionistes que toquessin la guitarra (no elèctrica).
Però no us deixeu enganyar per les aparences. M’agradava molt escriure però tenia un problema més enllà de tot això que us he explicat. El meu problema és que em feia pànic imaginar-me que podia arribar a guanyar. El meu pitjor malson era imaginar que deien el meu nom i que em feien aixecar del final del pati de l’escola per haver d’anar caminant fins a l’escenari, pujar dalt (sense ensopegar) i llegir (sense patir un atac de cor) el que fos. I pitjor que això: llegir alguna cosa que jo hagués escrit era encara pitjor, era el PÀNIC ABSOLUT. Em feia una mena de vergonya mortal que la gent sapigués que escrivia i què escrivia i jo volia ser una noia forta, una noia dura, volia ser especial i diferent. Per què havia de dir “Em fa vergonya” si podia dir “Passo” i ja està?
Tot i aquesta aversió a la popularitat, no vaig poder evitar tenir un cert contacte amb un parell de premis literaris durant la meva època a l’institut. El primer cas va venir perquè vaig sortir durant un temps amb un noi amb qui ens comunicàvem fent-nos petons. Bé, per ser exactes, no parlàvem però tots els divendres ens estàvem hores i hores fent-nos petons en el pub Tequila del carrer Escudellers de Barcelona (encara ara quan hi passo em fa impressió recordar aquelles tardes). Un dia, llegint la revista de l’escola (una activitat que feia d’amagat) vaig descobrir que entre els poemes guanyadors dels Jocs Florals d’aquell any n’hi havia un d’ell. Primera notícia que aquell noi escrivia! Vist en perspectiva, diria que va ser una història trista de poemes, petons i incomunicació.
El segon cas va succeir un altre any, en uns altres Jocs Florals. Recordo estar asseguda al terra del pati de l’escola amb les cames creuades sota un sol espaterrant. Allò era ple d’adolescents repel·lents, feliços i il·lusionats i jo devia estar pensant en Jimmi Hendrix o en La Polla Records o en la Janis Joplin quan enmig del merder general van dir els noms dels guanyadors dels premis de poesia i van dir el nom d’una amiga meva. Va ser com notar un cop de puny a l’estómac. La noia es va aixecar del meu costat i vaig desitjar intensament que ensopegués. I efectivament, mentre la pobra noia pujava els tres esglaons que portaven a l’escenari va ensopegar. Aprofito per demanar-li disculpes des d’aquí.
Em sembla recordar que de molt petita vaig guanyar un petit premi literari. És un record una mica confús i potser ho vaig somiar. Per si un cas no fos cert, no ho he preguntat mai als meus pares i, de fet, no tinc gens clares algunes qüestions bàsiques com ara: saben escriure les nenes de set o nou anys? Ho vaig escriure jo o va ser la professora? Què vaig escriure? Com es que no n’ha quedat cap fotografia? On és el text?
El destí va fer que ara fa un mes la professora relacionada amb aquest cas misteriós se m’aparegués al Facebook. Va ser impactant. És el meu primer referent literari! Gràcies a la meva timidesa no m’he atrevit a preguntar-li: -Perdoni, senyoreta Montserrat, per casualitat vostè no tindrà pas un registre dels noms dels nens i nenes que han rebut premis literaris a l’escola durant els últims vint-i-cinc anys?
Imagineu-vos que em diu que sí i descobreixo que en realitat tot plegat va ser un malentès!!! Quin disgust ara, a la meva edat, autodestruir per no res una dolça batalleta d’infantesa on em veig com una nena – figura precoç de la literatura. Seria totalment innecessari destruir amb la merdòfia de la realitat aquest mite personal que em sembla divertit justament pel que té d’irreal i d’improbable.
Maître: I vostè?
Sr. Aulet: Un filet molt poc fet.
Maître: Un filet molt poc fet. Molt bé.
Sr. Aulet: Molt poc fet. Quan dic molt poc fet, vull dir molt poc fet.
Sra. Aulet (mirant a terra): Ja t’ha entès… i a més a més ja ho sap…
Maître: Un filet molt poc fet. D’acord.
Sr. Aulet: Això mateix, maca. I perdona que insisteixi. Ho faig perquè sé que aquí puc fer-ho. Oi que sí? Que aquí és dels pocs llocs on puc demanar un filet molt poc fet sense haver de patir ni una mica. I justament per això ho demano i què carai, que és el meu filet i que el demano poc fet. Molt poc fet.
Maître: I tant que sí, senyor Aulet. Ja fa bé de demanar el que vol com ho vol.
Sr. Aulet: Correcte.
Sra. Aulet (després de tossir tímidament): Pagar tants diners per acabar menjant carn crua.
Sr. Aulet: Calla, Lola.
Sra. Aulet: Calla tu.
(Tal com us heu imaginat el senyor Aulet i la senyora Aulet han vingut a sopar al restaurant Chateubriand per celebrar un aniversari de bodes, ara no recordo si és el vint-i-sisè o el vint-i-setè. I de fet, tant li fa. A estones el senyor Aulet odia en silenci la pobra senyora Aulet i a estones la senyora Aulet odia en silenci el pobre senyor Aulet.
Evidentment fa anys havien estat enamorats i havien passat molt bones estones junts. A la festa major d’Olot. Pujant al Matagalls. Un concert de Bruce Springsteen. Un munt de coses! I s’havien fet molta i molt bona companyia. Mica en mica (al començament els amics no donaven ni un duro per ells) van anar veient que s’entenien i que tot era prou fàcil. Excursions. Un cap de setmana fora. Alguns atacs de riure memorables.
I, a sobre, la caseta de la platja d’ella estava bé i l’apartamentet de la muntanya d’ell encara més. Al llit també bé. Molt bé. Sobretot al començament. Ell era tendre i ella també. Estaven il·lusionats. Aquell perfum. Alguns vespres apassionats (de fet uns quants). Els primers regals. Una fotografia especial. Algun espant també. Aquell matí en aquella clínica. Una nit de gelosia. Un dia ell. Un altre dia ella. Un parell de cartes d’amor. La dependència. Declarar-se. Les roses. Els amics comuns. Conèixer les famílies.
Més endavant es van casar, van fer un viatge de noces i van tenir fills. Els anells, els braçalets i els rellotges. El bricolatge. Els retrets. L’enveja. Anar al metge. La guarderia. L’esgotament. El dia del pare i el dia de la mare. L’avorriment. L’escola. L’institut i la universitat. Comprar la moto. Els hobbies. Els àlbums de fotografies. Acabar de pagar la hipoteca. Viatjar. Els enterraments. Els dies difícils. El disgust. La independència. Els problemes a la feina. Les obres al pis. Els dinars familiars. Aquell enigma amb aquella factura. El silenci.
Uns quants secrets agradables. Algun secret desagradable. Durant els anys de maduresa és cert que ell va tenir un parell d’amants, una d’important i una altra que no tant, però també és cert que ella es va enamorar del seu cunyat i que una nit va passar una cosa. Una reconciliació important. La malaltia de l’amic. Ens separem. No ens separem. Canviar el menjador. Hobbies nous. La indiferència. Canviar el lavabo, la cuina i el dormitori. Escoltar cançons de fa anys. Bones estones. Restaurants mítics.
Els néts. La jubilació. Tan de pressa? Un regal impressionant. Un abans i un després. I després un altre. La ràbia. La confiança. Conformar-se. Ell ronca com un porc senglar des del primer dia i ella encara riu com un conill histèric com quan tenia quinze anys. Pijames còmodes. Cures mèdiques, gotes i pastilles. Ara que són grans i no tenen amants, ni enamoraments ni fills per cuidar, mengen filets; ell poc fets i ella molt fets. I jo no entenc res. No serà que s’estimen? Encara que no sigui la millor història del món, vull dir.)
Tornar a treballar. El cansament de les sis del matí. Un dia em llevo i em sento especialment poc ambiciosa. Vaig a treballar i intento passar-me el dia sencer sense cridar l’atenció, caminant sense fer soroll pel costat de totes les coses que em fan sentir malament i intentant frenar pensaments terribles. Però no. Això no funciona. Tot el dia vaig pensant coses: no em faré mai rica, no protagonitzaré la millor història d’amor del món, no salvaré la vida a ningú, no passaré a la història, no seré mai prou brillant, no seré prou forta per deixar de fumar.
Ja no fumo però m’és igual. Avui em sento incapaç de ser prou forta per deixar de fumar. És així. La merda, aquesta merda, és així. Sempre que agafo un llibre de Martin Amis i el començo a llegir em passa el mateix. Em vénen ganes d’escriure d’una manera extra-àcida. Cent pàgines de no entendre què passa. Cent pàgines de riure per sota el nas cada sis línies i d’horroritzar-me cada quatre. Cent pàgines de paraulotes i de veritats desagradables que molts callen (afortunadament). A mig camí de Cela i de Pajares, així veig en Martin Amis i em cau bé. M’imagino que s’ho passa molt bé escrivint. Gairebé tant com si anés al lavabo i el resultat no fos l’habitual. És per pensar-s’ho.
“Puta jornada laboral” és una frase que podria dir algun dels personatges d’algun llibre de Martin Amis. O tu. O jo. Però no, jo no dic ni piu. Amb tota l’educació del món em veig abocada al fracàs silenciós de les persones amables que quan no ho veuen clar callen en sec. Plego quan és l’hora de plegar i agafo un autobús com si fos l’últim autobús del món. On puc anar?
Al darrera meu a l’autobús, dues senyores s’expliquen la vida i jo les escolto. De sobte un petit gag lingüístic, per graciós i per absurd, m’ajuda a tornar a la vida. Una dona li diu a l’altre que Outlet es pronuncia “Aulet” amb accent a la e, Aulet, i sona tan català que gairebé t’ho podries creure. La senyora número dos es mostra insegura i la senyora Aulet ha guanyat la discussió amb la seva seguretat abassegadora. Què diria en Martin Amis de la senyora Aulet? Segurament res perquè els seus personatges no van mai en autobús, o potser sí, ara no me’n recordo. Sento compassió per la senyora número dos que no obre la boca. És la perdedora del dia, un aplaudiment per ella.
Necessito caminar pel Passeig de Gràcia. Necessito oblidar les petites agressions de la vida quotidiana, les voluntàries i les involuntàries, aquell amant que s’oblida de fer una cosa important, aquell amant que estalvia petons o paraules boniques, aquell amant que enganya i que no es mulla.
Un cop acabada la llista de greuges rebuts, per algun desajust estúpid el meu cervell comença a pensar en totes les coses que recordo que he fet malament i que possiblement han fet mal a algú, a vegades intencionadament, a vegades no. No és agradable descobrir que la pròpia veritat no és tan senzilla. Necessito caminar pel Passeig de Gràcia urgentment. Veure aparadors bonics, persones ben vestides, sanes i alegres.
I joies.
*******
Potser ha estat un error. Ara noto una sensació horrorosa de caure al buit mentre el cel és blau i potent i bonic, i les joies són perfectes i cares i inabastables, i jo sóc pobre, i no vull fer-me la víctima ni vull patir, ni vull plorar ni vull fer-te mal però no puc i és com si la mateixa cosa fos molt fàcil quan passa una unitat familiar pel meu costat i molt difícil quan un aparador em torna la meva imatge.
I quina és la solució? Un canvi de cervell? Escriure per canalitzar tota aquesta frustració? I quin interès té escriure? Com si les paraules fossin un remei. Com si això fos una cursa i el final no fos el que tots ja sabem des del primer dia. En Martin Amis mai no sembla amoïnat per aquestes coses. Només l’amoïna ser baixet. Creu-t’ho! Si escriu que l’amoïna ser baixet és que l’amoïna tota la resta i això el fa terriblement simpàtic.
M’esgoto. Torno a pensar en els grans estalviadors de regals, de petons i de roses. Aquells homes que he estimat per no res. Aquells amants de passió moderada impermeables a tot el que fos jo fora del llit. Un amic em rep sense fer preguntes i em serveix una copa de vi en un got que m’agradaria que fos una mica menys ronyós. No coneix en Martin Amis. No m’estima. No m’enganya. No em jutja. Tampoc no em fa feliç. Hi ha dies que em fa por la meva vida. De debò que això és la meva vida? No pot ser que hi hagi hagut algun error? De debò que no puc forrar-me i ja està? La diferència entre ser Martin Amis o ser un dels seus personatges és massa fina. Diria que a ell li passa exactament el mateix però ell ha aconseguit forrar-se.
