Agafats de la mà

Matrícula d’honor. Quantes? Moltíssimes. La carrera li va sortir pràcticament de franc. Què bé. Sí. A més a més, molt simpàtica i natural. Gens creguda. A ell no el conec. Van començar a sortir després de separar-se. Tots dos. Sí, tots dos. Més de quaranta anys, segur.

Ell no és baixet però sempre porta sabates amb la sola molt gruixuda per semblar més alt. Sovint el sentiràs dir que és un tio enorme, com si fos molt alt, molt gros o molt pesat però si el veus sortir de la dutxa més o menys és igual d’alt que jo.

Avui els he vist. Jo tornava de fer la volteta que faig cada dia. La idea era estirar les cames. Intento caminar ràpid però sovint me n’oblido i acabo caminant a poc a poc i m’evadeixo imaginant que camino per una altra ciutat, sense veure les botigues d’aquí, ni els bars, ni els restaurants. Desitjo ser a qualsevol altra banda. Només m’entretinc en els locals buits per si no tenen cap senyal que pugui identificar. Si veig un rètol que entenc, un producte de neteja que reconec, una marca familiar, passo de llarg.

Els semàfors els respecto. És bastant estúpid fer-ho perquè gairebé no passen cotxes i conec totes les cruïlles de manera que podria saltar-me’ls tots i mirar exactament per on poden venir els cotxes i passar ràpid sense gairebé aturar-me però no ho faig, encara em paro a cada semàfor. Per respirar, bàsicament. És més fàcil respectar semàfors que respectar persones.

Els vaig veure així. Agafats de la mà. Ell a l’esquerra, ella a la dreta. Ell parlava animadament i ella no ho sé, no la vaig mirar. Van passar davant meu en un semàfor. Ell va mirar en totes direccions -clarament no sabia per on podien venir els cotxes, vaig pensar- i quan li va semblar bé, va estirar la mà d’ella i tots dos van caminar saltant-se el semàfor de vianants en vermell, ben agafats de la mà.

Ho fa tothom però en el seu cas em va cridar l’atenció l’actitud d’ella. Automatitzada. No va mirar, va obeir l’estrebada del seu company i va creuar sense mirar. Tota la confiança posada en una altra persona. Quan van arribar a casa, tots dos es van treure les sabates a la porta i es van posar les sabatilles. Ella va endreçar les coses que havien comprat a la botiga de productes ecològics mentre ell es deixava caure al sofà, apartant tots els coixins, i posava a tot drap un canal de futbol 24 hores. Porta’m un got d’aigua, va dir.

 

 

El nom del porc, un clàssic inalterable

Aquests mesos estranys destaquen per una pila de coses. Més morts en primer lloc, però també més malalts, més incertesa, menys llibertats, menys contacte social, menys bars, menys família, menys amics, menys paisatges, més dificultats, més esforç i més creativitat també, quin remei! Moltes coses han canviat o han hagut d’adaptar-se però algunes coses no especialment bones s’han mantingut amb una salut immillorable.

Un trist exemple d’això me l’he trobat avui passejant per un d’aquests carrers que ara han fet peatonals els caps de setmana, no sé si per la salut de les persones o per incentivar el comerç. Música en viu. Dos homes joves amb dos instruments de corda i un amplificador al mig de la carretera en un espai ocupat normalment per cotxes, motos, autobusus i taxis. Sonaven tan bé que he agraït portar mascareta i que les meves emocions hagin pogut passar desapercebudes sota la FFP2. A part que ara que fa una mica de fred portar el nas i la boca tapats no és tan feixuc com a l’estiu.

Primer m’he apropat on eren. Després he vist que moltes persones els deixaven diners i jo no portava ni un cèntim i he marxat de la primera línia. He vist que hi havia uns bancs a prop on hi tocava el sol i com si tingués 110 anys m’hi he assegut.

De sobte he vist un home que em mirava fixament. L’he mirat i li he apartat la mirada al veure que no el coneixia de res i que tampoc no és que m’estigués demanat auxili. Durant unes quantes cançons no hi he pensat més. Però després he tornat a notar la seva mirada, molt més “descarada” com hauria dit la meva àvia. He pensat si potser no em mirava a mi. No li he donat massa importància.

El problema ha estat mitja cançó després. L’home ha fet encara més evident la seva mirada i s’ha posat just en la línia visual on em quedaven els músics de manera que era impossible no veure’l. Carn de burro no transparenta. Ni mirada per ulls de vaca, que diuen. Però en versió porc.

Recordo fa anys més d’un conegut frivolitzant amb la idea que era una exageració considerar les mirades com una cosa que pogués molestar una altra persona. No s’hi deuen haver trobat mai. M’he aixecat i he marxat. A plena llum del dia i amb el carrer ple de gent he tornat a sentir aquella por i aquell fàstic. Segons la meva experiència, la freqüència de “coses d’aquestes” ha minvat força i em temo que no és per cap altre motiu que perquè tinc més anys.

La botiga desconeguda

Heu entrat mai a una botiga i heu tingut la sensació que entràveu en un capítol de la Dimensió Desconeguda? Això és el que em va passar el dia que vaig haver d’anar a comprar un carregador de mòbil i vaig voler-ho fer en una botiga de les d’abans.

Vaig aprofitar per caminar una mica. Pel camí vaig anar deixant passar un munt de botigues especialitzades en telefonia mòbil del barri fins que vaig arribar a aquella vella glòria de l’electrodomèstic de tota la vida i sí, va ser un fracàs.

Un rètol a la porta indicava el nombre màxim de persones que podien entrar a la botiga, això em va donar certa seguretat quan vaig entrar. Un cop dins, però, vaig dubtar si la botiga era realment oberta perquè no s’hi veia ningú, ni clients, ni dependents. Vaig repetir el meu “Hola, bona tarda” amb un volum de veu més alt. Més que com una salutació, com una pregunta a l’eternitat.

Cap resposta. Vaig mirar a l’esquerra i a la dreta, entremig de cafeteres, aspiradors, microones, planxes per al cabell, planxes per a la roba, algun robot de cuina, estris coneguts i desconeguts de colors llampants alguns, més discrets els altres. Tot feia bona pinta, la veritat i em van venir ganes de comprar una cafetera nova. Va ser aleshores que vaig notar la mirada d’un ésser humà.

Em mirava encuriosida una persona des de l’altra banda d’un taulell de vidre i fusta, al costat d’una caixa registradora i una generosa mostra de piles, rellotges de cuina i cables, carregadors de mòbil inclosos. Havia tingut sort, era al lloc correcte tot i que juraria que la persona no havia obert la boca.

M’hi vaig apropar amb una mena de disculpa tipus “Ai, no t’havia vist” i un tercer “hola” que potser va tenir resposta o potser no, i ja vaig entrar en matèria. Tot i que sabia la resposta vaig dir-ho tot. Que buscava un carregador de mòbil, que si en tenien, que era per un mòbil de tal marca i que li podia dir el model també.

-Carregadors? Ai no ho sé pas. Per quin telèfon és?

Vaig repetir la informació tot mirant on tenien els carregadors de mòbil de marca no t’hi fixis.

-No en tenim dels originals.

Vaig somriure, còmplice, i vaig explicar que cap problema, que ja m’anava bé, mentre funcionés, perquè em feia falta, que és que se m’havia espatllat el que tenia, perquè juraria que en tenia un altre però no l’havia trobat, i silenci.

Sense moure’s del costat de la caixa registradora, la persona va dir que era millor mirar-ho a l’ordinador i vaig pensar que era una professional més pràctica i moderna del que m’havia imaginat. Em vaig equivocar. Mirava la base de dades de la botiga, una mena de pantalla d’MS-DOS es reflectia en el taulell de vidre, mentre jo em moria de ganes de començar a remenar els productes que tenia a menys de mig metre de la mascareta quirúrgica (o màscara, de moment, segons el DIEC2). El coronavirus, potser és per això, no vaig gosar tocar res.

-Així… si no en tenim, no cal buscar-ho. Marca A o marca B?

I tant i tant. Vaig contestar de quina marca era el telèfon i aleshores sí, em va dir que els carregadors eren allà on jo portava uns quants minuts palplantada, i en va agafar un parell per endur-se’ls.

Ja no era l’única clienta de la botiga. Havien entrat 5 persones més, una multitud que no havien llegit el rètol de la porta, o havien preferit ignorar-lo, “fa fred”. Ben incòmoda, vaig desitjar fugir d’allà immediatament, a poder ser, amb un estri que funcionés. O sense res! Però fugir d’allà.

Mentre la persona de la botiga consultava l’ordinador i les dues caixes que s’havia emportat, el grup de tres persones havia increpat el grup de dos persones i els havia demanat que per què no passaven i que què esperaven. “Primer ha d’acabar”.

La persona que m’atenia em va parlar des del costat de la màquina registradora, ara amb les ulleres posades.

-Per la marca que dius, només tinc aquests dos carregadors.

Vaig repetir el model del telèfon i la persona de la botiga em va explicar que o bé era un model o bé seria l’altre model, perquè només hi havia aquestes opcions, i que “pensava” que era el que quedava més a l’esquerra seva. Suposo que vaig fer cara d’interrogant i vaig demanar si ho podíem provar, més que res perquè si no funcionava després hauria de tornar a la botiga a canviar-ho, i ja era tardíssim.

La persona de la botiga, amb tota diligència, va obrir les dues caixes i va fer el gest de provar-ho en el seu telèfon. Vaig impedir-ho. Vaig pensar en tota la càrrega de brutícia que podia tenir potencialment aquell telèfon de bombolla i higiene desconeguda. Vaig demanar si ho podíem provar en el telèfon que havia de carregar de veritat.

Finalment, vaig comprar el carregador que va funcionar i vaig poder fugir d’allà, gairebé sense respirar, preguntant-me si realment era tan poc habitual en aquella botiga vendre carregadors de mòbil, si és que el gran gruix de la població els està comprant tots sempre per Internet o a les botigues que havia decidit saltar-me.

Del cert, no sé pas si va ser un fracàs o no aquesta experiència. Només sé que pel motiu que fos per mi va ser una mena de viatge a la dimensió desconeguda. Potser a la botiga van tenir la mateixa sensació amb mi. Què lluny poden quedar els records, els hàbits i els costums. Què fàcil es poden crear dimensions desconegudes paral·leles en funció d’anar sempre als mateixos llocs, o no anar-hi mai. Torneu a les botigues de sempre i recordeu que potser feia mil anys que no en trepitjàveu cap.

Tot molt bé

Fa temps que la relació ja no és com al principi, quan ens vam conèixer. He seguit al peu de la lletra totes les recomanacions d’àvies, youtubers experts i manuals d’Internet per enamorar-te i semblava que havia funcionat. Estaves enganxat a mi. Sexe i amistat. Sexe, bons restaurants i whatsapp. La teva famíla al marge però una de les experiències més importants de la vida ens estava passant a nosaltres dos. Al màxim.

Entre llençols o amb una copa de vi a les mans en un restaurant, somiàvem un pis nou en un barri elegant com tu. No hauries estat ni el primer ni l’últim que finalitza una història que fa anys que no funciona per començar-ne una altra sense haver-nos d’amagar. Hauríem perdut l’emoció de les primeres vegades però igualment això el temps ja s’ho hauria anat emportant però ens quedaria, n’estava segura, l’essència apassionada. Em semblava bé, era l’evolució natural d’una relació que haurà estat una de les més importants de la meva vida, malgrat la puta clandestinitat.

Però la freqüència que es va alterar no va ser la de la teva vida domèstica sinó la de les nostres trobades. Mantenies la conversa per whatsapp, ja t’anava bé. Però ens vèiem menys. No podia queixar-me perquè sempre hi havia una bona excusa, racional i ben justificada, presentada amb educació i calma, com a les pel·lícules expliquen que es pot fer. Però quan em despertava al matí ho tornava a veure claríssim. Tot plegat era una cosa freda com un glaçó petit oblidat al fons d’un frigorífic industrial d’una fàbrica tancada a Oslo.

Potser per això el matí que vaig agafar el tren, vaig obrir la casa de la muntanya, vaig netejar-la de dalt a baix, vaig carregar aigües i productes de neteja, bosses d’escombraries amb brossa, vaig rentar tots els llençols i els vaig estendre al sol, després, després quan em vaig dutxar amb aquella aigua freda tan diferent de la de la ciutat, em vaig eixugar els cabells a l’aire i vaig fer fotografies de les muntanyes i te les vaig enviar amb algunes fotografies meves també on es veia la bellesa que fa anys tant t’havia agradat i només em vas dir que tot estava molt bé, vaig començar a odiar-te.

Vaig imaginar-te al sofà de casa teva després d’haver anat a la Boqueria a comprar musclos i escopinyes i la teva dona netejant els musclos a la pica de la cuina reformada amb els mateixos treballadors que havien reformat la cuina de casa meva (et vaig passar el seu telèfon, ets tan estalviador com jo) i amb la mateixa nevera americana immensa i meravellosa que vam triar junts. Tenim dues neveres iguals, sí, i dues relacions desiguals. La teva on jo soc l’accessori emocionant a una vida familiar estàndard i la meva on tu ets un complement estable en una vida més lliure però menys estàndard.

De cop vaig entendre que ni quan les teves filles es jubilessin no serien prou grans com per justificar fer el pas de separar-te perquè en el fons adores la infraestructura que tens organitzada a casa, amb els musclos i les escopinyes, i els caps de setmana i les vacances, el gimnàs i la teva llibreria. Et faria més mandra dividir la teva llibreria que il·lusió començar una llibreria nova amb mi amb només la meitat dels teus llibres. Ets un home fred no disposat a perdre res. No havia volgut veure-ho. O potser ets un home que fa el que li convé igual que jo.

Sigui com sigui, el dia que vaig decidir tancar la porta vaig sentir com si una primavera inesperada fes florir les flors del meu balcó i, sincerament, més que trobar-te a faltar, vaig saber que m’havia tret un pes de sobre. Ja he patit prou i diria que ja has fet prou mal a prou persones. Apa, bon vent, tros de glaçó!

Afició a l’ordre

Ja fa anys que moltes persones hem pogut experimentar a ciutat el que és caminar pel mig de la carretera, suposant que es diguin carreteres els carrils per on corren els cotxes en els carrers de ciutat. Abans, això passava normalment alguna matinada o en alguna manifestació però, últimament – i més encara amb el toc de queda de les deu del vespre- això només passa amb l’última moda en experiments de ciutat de substituir espais de cotxes, motos, furgonetes i autobusos per espais de persones, altres animals i rodes d’ús individual.

L’aspecte, si el carrer permet veure’n un tros amb perspectiva, recorda el d’una manifestació pacífica a les hores en què hi ha més gent. El repte de no xocar ni ser atropellat per un cotxet, una bicicleta lúdica, una bicicleta esportiva, una bicicleta de feina, un monopatí o un patinet requereix certa pràctica. I ni així. Fins i tot amb molta pràctica sovint és una aventura perillosa pel que té d’inesperat i aquí no valen prediccions metereològiques, probabilitats ni reglaments, només l’atzar. En canvi, el que no requereix cap pràctica és decidir per on camines. De fet, és dels pocs contextos on pots decidir alguna cosa actualment.

Durant les hores convingudes tant per l’ajuntament com per l’estat d’alarma, pots caminar per la vorera, pel carril bicicleta, pel carril autobús o pel carril dels cotxes i pots caminar seguint el sentit de la majoria d’individus, el sentit que tu vulguis o el que indiquen els senyals de trànsit i que, de fet, no van dirigits a tu, sinó als cotxes, encara que siguis tu qui ocupa ara l’espai. També tens l’opció de seguir de memòria el record del sentit per on normalment circulen els cotxes o, fins i tot, podries arribar a triar el sentit d’uns anys enrere si et trobessis caminant per un d’aquells carrers que han canviat de sentit.

Amb tot, em sembla curiós el comportament que adopto i que observo en els altres. Hi ha moments que hi ha més gent a la carretera que no pas a la vorera i aleshores torno a la vorera per gaudir-la sense tanta densitat de persones. Altres fan el mateix que jo. Altres no.

La tendència que més he observat els dies que he passejat és que sovint hi ha una mena de comportament majoritari que respecta les normes de circulació dels cotxes quant al sentit i nombre de carrils. Vaja, que acabem caminant com si fóssim cotxes però sense intermitents, clàxons ni semàfors. D’aquesta manera és habitual veure carrils de persones seguint el mateix sentit que seguirien els cotxes malgrat que cap norma oficial ho indiqui, recomani o obligui. Què ens passa?

El somni humit de més enllà dels outlets

Passejant per un carrer comercial em distrec fent balanç de negocis que obren i que tanquen. Em sorprenen les bugaderies i els centres de manicures i pedicures. Em sobten els autoserveis per rentar el gos. Em semblen interessants les botigues inesperades i súper específiques. De sobte, una novetat: un nou outlet s’ha instal·lat al barri i aquesta vegada és d’una botiga on m’agrada comprar.

De veritat tot s’ha de vendre? Crec que prefereixo comprar menys vegades una cosa que estigui bé a comprar mil coses de baixa qualitat o amb alguna pífia. Per bé o per mal, m’adono que no sóc tan exigent amb els meus amants. Però tampoc no els compro. I probablement ells tampoc no són tan exigents amb mi. De moment.

Però la pregunta no és la correcta. La pregunta hauria de ser: De veritat tot es compra? I la resposta més sorprenent del dia me l’ha donat una gran cadena de mobles que ofereix comprar mobles usats per tornar-los a vendre. Ho he sabut no pas passejant pel carrer sinó des del sofà de casa perquè el flamant anunci corre per algunes xarxes socials.

Qui ho ha pensat es mereix una càlida felicitació i potser més d’un cop de puny al nas. La campanya és una barreja entre sensibilitat ecològica, estalvi i caritat. Focs artificials de màrqueting. Llum, música i colors vibrants per tu (pagats per tu) i per a la teva suposada felicitat (per al seu benefici, de fet).

La sensibilitat ecològica te la presenten des de la pretensió de voler que pensis que si no ho llences no estaràs generant un residu. Però el residu ja existeix, ja va ser produït, tu no l’elimines, només canvia de casa. O de contenidor. I aquí suggereixo una reflexió: Si no veus el contenidor, el contenidor ets tu.

L’estalvi és un esquer i un sobreentès. Obertament no en diuen res però, com qui no vol la cosa, detallen de quina manera obtindràs un descompte si els portes el moble vell que ja no vols veure més a casa teva. I és que aquest és el teu benefici en aquest fals “win-win” on se suposa que guanyes tu i que guanyen ells. Però el teu benefici és treure’t un moble de sobre, cosa que pots fer de mil altres maneres, sense ells.

La caritat és la manera com diuen que buscaran una casa pel moble i que el moble serà per algú que el necessiti de veritat. Un gintònic doble! En vena! Immediatament! En primer lloc, el moble no és una sogra, ni un pot de llenties, ni una ex parella que vulguis “col·locar”. En segon lloc, com sabran qui pot necessitar de veritat un moble? En un moment de desesperació màxima per a tantes persones, al final serà més fàcil que et regalin una làmpada usada tipus globus que no pas poder regularitzar la residència, tenir feina, un contracte decent i un lloc on viure. I en tercer lloc, és mentida. No hi ha cap caritat perquè el moble que “implora” una segona oportunitat no serà “adoptat” sinó venut, o més ben dit, revenut. I el benefici no te l’emportaràs tu, sinó ells.

I aquí el cercle es tanca amb un cop de porta (de fullola) brusc. El somni humit acabarà -de moment- que tu hauràs comprat un moble de baixa qualitat, l’hauràs retornat a canvi d’un descompte i l’empresa tornarà a vendre el mateix moble. Quins cracks, vendre el mateix producte dues vegades!!!!! Us imagineu que a sobre fos un moble d’un outlet?

Si vols caldo ni una tassa

L’afició d’algunes persones per les relacions que no van enlloc és un clàssic dels nostres temps. De què parlaríem amb les amigues i els amics si no tinguéssim cap drama per explicar, nostre o d’alguna altra persona?

Una vegada vaig estar molt enamorada d’un senyor que sempre estava molt ocupat. Era un home molt intel·ligent, amb idees polítiques pròpies, compromès amb diverses accions socials i que va arribar a muntar un parell d’empreses abans de matricular-se a un d’aquells màsters que t’obren la porta a la coneguda com a alta direcció, ja sabeu de què parlo.

Aquest home no tenia massa temps disponible i en lloc de quedar amb mi, em donava hora. El veia un cop al mes o un cop cada tres mesos segons la seva agenda o el seu interès en mi, no ho tinc clar. Quan ens vèiem notava com posava el botó d’amant en “On” i quan ens despedíem gairebé podia notar com el tornava a posar en “Off”. Era tan evident que havia d’aprofitar el temps al màxim en una mena de cursa impossible per aconseguir pujar de categoria i que em donés més hores. No vaig aconseguir-ho mai.

Al mateix temps, era força educat. No sortia de la seva boca ni del seu mòbil cap paraula desagradable i cap missatge meu no quedava sense resposta. Però d’aquí no passava. Tan era si era un mal de cap o la mort d’alguna persona important per mi. La seva reacció era calcada. Mostrava la mateixa dosi exacta d’empatia amb les mateixes paraules cordials: “Em sap greu. Puc ajudar-te? Compta amb mi pel que necessitis”. Sempre. Per tot. En qualsevol situació.

No passava d’aquí i si algun dia jo contestava dient el que necessitava o demanant alguna cosa era inútil. Només tenia opció a rebre algun missatge amable més i alguna excusa que justificava la seva absència o la seva no-disponibilitat per venir al tanatori, fer un cop d’ull a una aixeta trencada o anar a comprar paracetamol, arròs, camamilla o aigua.

Com que ens acostumem a tot, no comptava mai amb ell. Tenia interioritzat que allò de “sempre responia” en el seu cas feia referència exclusivament a respondre missatges de telèfon, res més.

Per això, aquella vegada que va aparèixer a casa amb un bric de caldo de pollastre, de cop em vaig imaginar vestida de núvia casant-me amb ell en una petita església i fent una gran festa enmig de les muntanyes. Entre els mocs, la febre i el mal de cap vaig sentir una espurneta d’amor i d’il·lusió i vaig mirar la meva nova vida amb un somriure.

Amb tota la tendresa del món, l’home va estar fent-me companyia al sofà de casa ben bé un parell d’hores, acaronant-me i tapant-me amb una manteta, mirant el seu programa preferit a la televisió. Quan ja feia molta estona que era fosc es va despedir amb petons dolços i apassionats i va marxar a casa seva.

La sorpresa va ser que quan vaig anar a la cuina a escalfar-me una tasseta de caldo, el caldo no era enlloc. El vaig buscar al sofà, a l’habitació, a la taula i al rebedor, darrera la tele, al costat de l’ordinador, amb els llibres i al lavabo. Res. L’home s’havia endut el caldo tal com l’havia portat.

Les ulleres de sol

Tretze anys de la teva vida enamorada d’un cantant de rock famós a casa seva. Estimada durant els primers anys d’història, oblidada després, abandonada un dia quan sabies que les coses no anaven bé però no imaginaves que anaven tan malament. De sobte es trenca tot. Fa les maletes i se’n va a casa dels seus pares. Li perds la pista. Passen els anys.

Un dia decideixes ser mare tu sola, vas a una clínica de fertilitat i t’informes de les diferents opcions. Com si estiguessis en un restaurant et parlen de diferents menús i t’expliquen què inclou cadascun, el preu i les probabilitats, quin et convé més a la teva edat, etcètera. El metge és amable i d’aparença delicada i esportiva a la vegada. Mirant-lo fent veure que empatitza amb tu penses que també podria ser comercial de banca o actor de pel·lícules romàntiques.

L’endemà trobes al replà un veí que ha perdut les claus de casa seva i que et demana si el pots ajudar. L’ajudes tant que acabeu parint en un hospital petit una criatura alegre i plena de ganes de viure. La vida… No havies volgut ser mare quan vas estar tants anys emparellada i després, de nova soltera, tenies clar que no volies ser mare soltera. Carambola màxima: has acabat sent mare en parella d’un home que no ha tornat a perdre les claus de casa i que cada dia et prepara el sopar.

Un dia de desembre, a la fira de Santa Llúcia, empenyent el cotxet fas un cop de cul involuntari a un altre cotxet. El porta l’estrella de rock que havia estat el teu home tants anys i al seu costat hi ha aquella noia que alguna vegada havies vist en fotografies i que era tan maca. Et cagues en tot sense saber exactament què penses realment perquè no saps el perquè -o sí, no ho saps del cert- però ara l’impacte ha estat massa fort. La vida dona moltes voltes. Us saludeu de manera educada. Adéu, que vagi bé! Respires profundament. Mirant figuretes de pessebre, avets i caganers et passa pel cap la idea que potser la vida havia d’anar tal com ha anat.

Pandèmia. Segona onada. La teva filla ja té 9 anys i té un germà a punt de fer-ne 6. És l’última setmana que hi ha extraescolars i has de fer una marató per portar la nena a bàsquet i el nen a música. Mentre la nena es corda les bambes -sí, les dues descordades en els pocs minuts de baixar de casa al carrer- notes la mirada d’un home que se’t clava. Una mica violentada penses a veure què passa. Després penses que potser no et mira a tu. Li dius a la teva filla que no s’encanti i al teu fill que s’aixequi del terra i que pari d’enredar. Camineu en fila.

L’home et segueix mirant, o això et sembla. Hauràs de passar pel seu costat perquè està parat just davant de l’escola de música. De sobte veus que és el teu primer home i sents com si la terra i el cel et xuclessin cap endins, cap amunt i cap avall, i et volguessis fondre de pànic i desaparèixer per tornar a aparèixer a qualsevol altre punt del planeta, sola, en una piscina fent un còctel, sense cap més preocupació que triar quines arracades posar-te per anar a sopar. Treus les ulleres de sol de la bossa i te les poses damunt de la mascareta. Pànic. Camuflatge. És la guerra.

Camines l’últim tros de carrer que falta fins a la porta de l’escola de música, fas un petó al teu fill, estires de la motxil·la a la teva filla i passes a un metre i mig de distància del teu antic home. Notes que voldria parlar-te però que no s’atreveix mentre un nen i una dona de la teva edat li pregunten alguna cosa de les claus de casa que no arribes a sentir del tot. Tu passes de llarg, com una folklòrica, com una top model o com una estrella de Hollywood d’incògnit, amagada rere les ulleres i la mascareta, caminant amb l’esquena ben recta i tractant de no tremolar ni relliscar.

Mel i llimona

Només he estat afònica una vegada a la meva vida. L’única vegada que he tingut l’oportunitat de tenir una reunió condemnada a l’èxit amb una persona important.

Condemnada a l’èxit perquè era un tema amb què em sentia segura, perquè havia tingut temps de pensar i escriure una bona proposta i perquè m’havien donat audiència -com se sol dir-, cosa que no era gens fàcil d’aconseguir.

Quan treballes, normalment tens molts moments per comentar el que fas, el que no fas, el que t’agrada, el que no t’agrada, les dificultats que trobes pel camí i les petites o grans alegries amb què topes de tant en tant. Però no sempre és fàcil tenir l’escenari idoni on parlar-ne i que pugui ser útil, més enllà d’esbravar-te.

Normalment, o aquesta és la meva experiència, només tens la porta oberta d’un despatx important per formular una queixa professionalment suicídica, rebre i acceptar una ordre urgent fora de la teva feina habitual o fer algun favor esporàdic i puntual que no permet una conversa, com substituir algú, portar un got d’aigua, entregar un paper o fer una fotografia.

Aquell dia va ser diferent. Per una carambola afortunada unes quantes coses s’havien posat a favor meu i un parell de persones havien donat l’OK imprescindible per tenir l’oportunitat més desitjada del meu petit món i el temps per preparar-la.

I va ser així com vaig gaudir de pensar i escriure una proposta meravellosa. Quan pots fer el que t’agrada i el que t’agrada va en sintonia amb el lloc on treballes i la feina que t’encarreguen, i la vida personal i professional, la salut i totes les circumstàncies són amables amb tu, gaudeixes i molt.

El dia abans del despatx, però, vaig començar a tenir mal de coll i quan em vaig llevar al matí, el dia de la reunió, no tenia veu, literalment.

Encara en pijama vaig fer un email avisant de la situació i demanant canviar el dia de la reunió. La secretària em va preguntar una mica molesta -segurament perquè li desquadrava una agenda plena- si a l’endemà sí que m’aniria bé. La pregunta tenia un puntet d’ironia. La meva agenda era buida però el retorn de la meva veu era una incertesa màxima. La primera afonia de la meva vida just el dia que més coses volia dir i més estupenda em sentia. Vaig dir que sí, que sí. Perdó. Vaig escriure que sí, que d’acord, que l’endemà anava bé.

Vint-i-sis hores després vaig anar a la reunió amb l’estòmac ple de mel i llimona, una proposta impresa, tota la il·lusió del món i un filet de veu. Vaig sentir que la persona important confiava en mi i en la proposta. Em va dir endavant a la major part dels punts (també en va eliminar algun) i em va expressar clarament el que era més important aconseguir amb tot plegat. Vaig sentir-me tractada de tu a tu. Va ser una conversa amable i respectuosa, malgrat no tenir veu, en aquella ocasió, només pel fet d’estar afònica.

Mai més no he estat afònica i mai més no he tingut tanta veu com aquell dia. Evidentment per motius que no tenen res a veure ni amb mi, ni amb l’interlocutor, ni amb la proposta.

Cinc de la matinada

Un moment indeterminat entre l’hora d’anar a dormir i el matí. Un crit, un soroll i una sensació de por i d’angúnia. Cinc del matí, cops de porta al pis de sota de casa i crits dient “Obre la porta”. Soroll de passes pujant i baixant ràpid per l’escala, més crits i més cops de porta. Enmig del no-res, en un espai entre el somni i la vigília, no sé en quin ordre, sento la paraula “Policia”, obro la porta de l’escala i surto al balcó per saber què passa.

A l’escala veig dos homes pujant ràpid les escales i un d’ells crida “Policia”. Demano què passa i la resposta són 4 paraules “Senyora, entri a casa”. Abans que tanqui la porta em pregunten si tinc claus del pis de sota i contesto que no. Tanco la porta.

Pel balcó veig una filera de cotxes de policia i un cotxe de bombers. No sé si també hi ha una ambulància. Uns focus il·luminen l’edifici on visc i unes deu persones pel cap baix, alguns vestits amb uniforme i altres amb roba normal, miren cap amunt i quan em veuen sortir al balcó no diuen res. Entro cap a dins. Fan por. La mirada dura, una certa impulsivitat, una seguretat que intueixo capaç d’actuar. Ells saben per què són allà, jo no sé res.

Passen els minuts, molts minuts, minuts molt llargs. El que sigui que està passant encara passa sota de casa. Sorolls. Persones que parlen. Algun cop. Torno a sortir al balcó. El policia que he vist per l’escala, vestit amb roba normal, ara el veig a baix. Algú pregunta alguna cosa i ell contesta que no. L’home saluda discretament amb la mà, imito la salutació amb una sensació desagradable de protecció i de col·laboració.

Miro cap avall i veig un home uniformat a mig tram d’una escala entre el pis de sota de casa i el carrer. Fa una pregunta als altres “El treiem per aquí o per la porta? I si ens cau?”. M’imagino un cadàver.

Un veí que no conec de res a l’altra banda del carrer fa fotografies de l’escena que jo no puc veure. Ens creuem la mirada. Les persones que són al carrer continuen mirant l’edifici concentrats en el que passa en el pis de sota. Noto la seva mirada dura. Tanco la porta.

Els sorolls i els arguments sense desxifrar, a la nit especialment, creixen i et destrossen els nervis en silenci mentre ets conscient de la teva vulnerabilitat i la dels altres, de la falta de connexió entre les persones, de la falta de compassió, del perill, de la por, de l’abandonament, de l’atzar i de la teva covardia. Sis del matí. Surto al balcó i ja no hi ha ningú.