Llum, desig i acció

Acció solarA vegades notes exactament com el guió de la teva vida fa un gir inesperat. Una mirada, un gest, una manera de parlar, de menjar, de viure i de riure i alguna cosa s’atura. Canvies de capítol. Oblides coses, abandones coses, elimines coses. Neix un desig nou i fàcil que et sembla que ha estat sempre amb tu. No saps explicar la recepta del que passa però passen els dies i el gran dubte serà descobrir qui aguantarà més estona sense tirar-se damunt de l’altre. Serà tan emocionant de veure com emocionants seran de viure els dos segons abans del primer petó. I el que passarà després. No sabràs com però les peces s’acabaran de col·locar i el foc que crema avui en una mirada, aviat serà munició dolça de l’única guerra digna d’aquest món: dos cossos lluitant nit i dia pel plaer propi i de l’altre i que només descansen per dormir, treballar i tenir cura de l’hort, la casa i els fills. Hi ha dies que no veus ni una sola porta tancada. T’empasses la por, t’aixeques, somrius, et pentines i decideixes estimar amb força. Confies en la teva manera de viure i en la teva misteriosa habilitat de saber caçar plaer i aventures al vol.

Publicat dins de General | 2 comentaris

La teoria del jersei lleig

La teoria del jersei lleigSegons la teoria del jersei lleig, l’ésser humà de vegades tria les seves relacions com si fossin jerseis lletjos.

Necessites un jersei, surts a comprar-lo i et quedes el primer que trobes. El jersei pot ser boníssim o de mala qualitat, quedar-te bé o quedar-te fatal; però no importa: tu te l’emportes per si de cas.

En lloc de fer quatre passes més fins a la següent botiga -on és possible que hi hagi molts més jerseis de tots tipus-, pagues per aquell primer jersei i te’l poses tot i que saps que és un jersei lleig.

I així passen els dies i acabes acceptant que aquell és el teu jersei i que no en podries dur cap altre malgrat que tu i tothom podeu veure clarament que portes un jersei lleig per mandra de buscar-ne un altre.

Una nit en un restaurant, un grup de dones expliquen com són els seus jerseis lletjos.

Una té un marit que cada diumenge al vespre l’enganya amb una altra dona amb l’excusa que dilluns va a fer negocis a la capital i que si hi va el dia abans pot matinar més el dilluns. Una altra manté el seu home perquè no té feina però la seva intuïció li diu a crits que ell sempre s’ha aprofitat d’ella i de la seva família. Una altra porta mesos enamorada d’un home que mai no vol concretar res perquè sempre li passen imprevistos i desgràcies. Una altra se sent culpable perquè el seu home és treballador i sempre està de bon humor però ella detesta dormir amb ell i no pot evitar odiar-lo. Una altra té un marit malalt i se sent culpable si el deixa just ara. Una altra s’ha enamorat d’un antic amant que no vol res i se sent infeliç cada dia de la seva vida perquè no pot treure-se’l del cap.

En una altra taula del mateix restaurant, un grup d’homes amb jerseis lletjos expliquen històries similars.

Un home no pot marxar de casa perquè no té diners i no vol perdre el pis. Un altre és amenaçat i insultat dia sí i dia també. Un altre sap que porta banyes però cada dia està més enamorat d’una dona que s’ha cansat d’ell. Un altre té una dona que no vol mai sexe. Un altre l’evita perquè la seva vida sexual no és com quan tenia vint anys. Un altre detesta la transformació de la seva dona en senyora que tot ho sap, pontifica i jutja tothom. Un altre no es vol creure que s’ha enamorat d’una dona que l’utilitza professionalment. Un altre s’ha resignat a una dona que no li agrada. Un altre aguanta crits d’una dona escollida en funció del seu compte corrent. Un altre se sent obligat a fingir amor per una dona massa trista que li xucla l’energia i les il·lusions.

La teoria del jersei lleig és la teoria de renunciar a un somni possible i enganxar-te a una persona que no vols, no et queda bé i no et farà mai feliç.

Publicat dins de General | 10 comentaris

En direcció contrària

Hi ha dies que llençaries sencers a les escombraries. Aixecaries la mà, cridaries al guionista de la teva vida i l’insultaries. Tot seguit, acomiadaries marits, pretendents, amants, somnis, possibles i nyaps. Convocaries places noves per a totes les categories. Voldries marxar ben lluny i començar de nou: construir una casa nova, una vida nova, una il·lusió nova. Però no. No cal marxar. El repte és no marxar. Només cal caminar una estona en direcció contrària al camí cap a casa i estar atenta per descobrir un carrer nou, una botiga nova, una cara imprevista enmig d’aquesta ciutat que avui et sembla un poble de mala mort però que no ho és. Necessites caminar. Necessites caminar perquè passi alguna cosa. Potser un cel blau, potser un tros de muntanya, potser el mar, potser una música, potser el somriure d’un nen petit o la mirada còmplice d’un desconegut. Amb sort, et trobaràs signant de pensament la renovació del contracte amb la vida i compraràs encara més paciència al mercat sense diners de les coses que valen la pena.

Publicat dins de General | 3 comentaris

Nits i dies de llibre

ParisPassar una bona estona amb un llibre és un plaer misteriós. Paper, cola i tinta que t’acompanyen al llit, al sofà, al tren, a un bar o a la muntanya; personatges i trames que se t’emporten; viatges sense peatges, ni drogues, ni hotels, ni maletes; confessions, promeses i traïcions en silenci.

Quan t’enamores de les pàgines d’un llibre sents que voldries que el llibre no s’acabés mai i lluites entre el desig d’avançar de pressa i la por d’arribar al final i que s’acabi tot. Així, a vegades, t’esforces en anar a poc a poc perquè duri més estona i, si t’agrada molt, li regales hores impossibles per si la mort t’arriba abans d’hora. En canvi, si es fa pesat, intentes deixar-lo enrere ràpid o directament l’abandones sense ni mirar-lo als ulls.

Hi ha llibres que t’abracen i que t’escalfen i que són molt útils en les nits d’hivern. Hi ha llibres brillants i àcids que fan bon servei a l’estiu. Hi ha llibres que saps que no són per a tu. Hi ha llibres que deixes per a un altre dia. Hi ha llibres que es tanquen en banda i que, per més que t’hi esforcis, cauen com un plom damunt del teu cap, segrestat per un atac de son, d’avorriment o d’indignació. Hi ha llibres que saps que et fan mal però que necessites llegir. Hi ha llibres que llegeixes en secret i que ningú no sap que has llegit. Hi ha llibres que et canvien la vida i hi ha llibres que et deixen igual i que oblides ràpid.

No saps endevinar què fa que t’enganxis a un llibre amb força. Va com va i punt. El joc té un punt d’incertesa sempre. Hi ha nits que voldries tornar a un llibre que has estimat per llegir-lo i rellegir-lo mil cops més, i hi ha dies que ensopegues amb un llibre que no t’esperaves i tot torna a començar.

Publicat dins de General | 9 comentaris

A poc a poc més ràpid que mai

SAMSUNGUn cel ple de núvols i tu que necessites un missatge clar de la lluna, dels planetes i de les estrelles. Necessites un indici, una pista, un senyal i ho necessites ara. Que vingui el vent d’on sigui i que aparti aquests núvols. Si l’home no parla o no parla clar, necessitaràs un mètode que parli per ell. Per saber si t’estima, cuinaràs i cuidaràs plantes, aquest serà el teu mètode. Si el que cuines surt bo, t’estima i si les plantes viuen, t’estima. Des de quan és un problema que un home no parli?

Vas a la cuina i fas el teu primer pastís. Una llàstima no haver sabut abans que obrir el forn a mitja cocció i fer servir només el foc de dalt és boicotejar un pobre pastís. Tirem d’hermenèutica. Obrir el forn a mitja cocció potser vol dir que t’has precipitat i que el desig t’ha fet avançar tres capítols quan tocava estar-te quieta. Fer servir només el foc de dalt potser vol dir que has deixat que la part racional dubtés i no deixés pujar l’escalfor de baix a dalt. Massa pífies per un sol pastís.

Per sort queden les plantes. Corres cap al menjador amb el cor encongit. Una bona notícia: les plantes estan vives. Una segona bona notícia: les plantes han fet flors. És evident que t’estima. Visca el mètode! Tornes a tirar d’hermenèutica. Potser una flor no fa estiu. O era primavera? D’acord que una flor a l’hivern és una cosa gairebé heroica però les flors no són per sempre. Potser només vol sexe. Potser només vol amistat. Potser només vol ser amable. Només tens clar que les flors no són diamants, només són flors i d’aquí uns dies es marciran. Tot és una merda.

Deixa’t estar de mètodes! Cada minut que passa, la vida dóna un cop de puny sobre la taula per fer-te entendre que tens poc temps. És poca l’estona que mirem un cel blau ple d’estrelles que recordarem tota la vida; els instants són petits però la memòria els pot fer enormes. El temps sembla que faci trampes i el mètode és saber que no hi ha mètode. Només hi ha dies i nits, complicitats, absències i presències.

Una mena de fe cega que surt d’un llit que treu fum, et fa avançar i llençar-te al buit per una mirada inesperada que se’t clava al cor i que ho canvia tot. De què pot servir un pobre diamant caríssim quan el que somies és compartir un cel ple d’estrelles cada nit amb algú? No necessites cap missatge de l’univers, necessites reconèixer el que vols i parlar clar d’una vegada: a poc a poc aniràs més ràpid que mai.

Publicat dins de General | 15 comentaris

Terra

Desitgem un petó i seguim les normes per no espatllar el temps natural de l’encanteri de l’amor i del plaer salvatge. Diem que no, però juguem, parem de jugar i tornem a jugar. Comptem les cartes. Fem un vaitot. Arriba el petó en somnis i confiem. Seguim. Un moment. Una pausa. Tornem-hi. Calculem la mínima resistència per tornar a fer créixer el desig i esperem. Patim. Arrisquem. Saltem sense xarxa. Ens equivoquem. Esperem la salvació. Ens abracem al desordre de l’univers. Imaginem la situació que ens deixarà espai per a tot. Una mà damunt d’un genoll, una carícia discreta, unes cames que es tocaran, una abraçada, un petó al coll. Desesperació, desig, dignitat i debilitat. Esperem episodis nous. Provem escenaris. Assagem escenes i frases. Esperem l’error perfecte. Somiem la nit, el dia, el migdia, el matí, el vespre, el capvespre o la matinada i ens desesperem. Plorem. Cridem. Ens depilem. Ens retirem. Tornem. Preparem el camí. Tornem a plorar. Somiem a crits el que desitgem i pidolem a la lluna una mica de misericòrdia. Avorrim l’avorriment. Maleïm l’amor. Remaleïm el patiment. Tornem a depilar-nos i continuem patint. Per no morir en vida ens inventem una festa cada dia. Fem el que sigui perquè el nostre cor no s’oblidi de somriure. Cada petita victòria ens apropa i ens confirma la primera sospita. Aquella mirada, aquell detall, aquell joc subtil, aquella necessitat i aquell instant de pensar ràpid en un llit immens. El petó arriba just després de rendir-nos. El temps s’atura i promet futurs brillants. Per un dia agraïm la incertesa que ha fet encara més fort el secret brutal del primer petó. Temps i atzar decidiran quins amors recordarem pel primer o pel darrer petó. De moment, el mar és immens, el cel blavíssim, les muntanyes altes, el fred intens i els teus ulls marrons com la terra fèrtil de l’hort que els meus avis tenien a peu de casa i que ja no existeix.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Desig urgent

PathHem deixat les complicacions fora de casa, sota l’estoreta de l’entrada. Sense temps verbals que valguin tirem endavant sense pressa i sense por. Tenim ganes de mossegar la vida i de guanyar la partida. Hi ha receptes inesperades que arriben després de camins que semblaven impossibles. Quants cops a la  vida ho has vist tan clar? No sé si m’agrada més el teu cos, la força dels teus ulls o l’ocèa del teu cervell. Mentre m’adormo la teva boca dibuixa horitzons nous de pel·lícules velles en blanc i negre i sonen orquestres alegres que diverteixen ocells, gats i gossos. En somnis plantem arbres, viatgem cap a l’Est i fem revolucions necessàries en llits impossibles. Quan surt el sol em dius bon dia i pugem muntanyes que rellisquen. Al vespre bevem vins vermells i riem com criatures. Al migdia hem fet quilòmetres i hem arribat fins a Trieste. Sense voler volar hem volat i hem tocat estrelles, núvols i teulades plenes d’històries. Es veu que hem triat triar-nos i estimar-nos a poc a poc i cada dia que no estem junts sento una punyalada al mig del pit. Potser ja no tenim tot el temps del món però m’arriscaré a jugar fort cada minut que estiguem junts.

 

Publicat dins de General | 7 comentaris

La cuina del final

Saps cuinar? Em vas dir que sí mentre em feies un petó als cabells i tot d’escenes romàntiques van passar pel meu cap molt a poc a poc. Tu i jo cuinant en un pis preciós, tu i jo cuinant en una casa enorme. Havíem preparat la nostra nit llarga com sempre amb espelmetes, música, vi blanc i un munt de somnis. Et vaig deixar sol a la cuina.

No hi ha equilibri més bèstia que el nostre quan som dins i fora el llit. Sabem que la vida no serà per sempre i amb això al cap trenquem les distàncies i les mesures i mosseguem fort un instant que només és nostre. Els teus ulls pregunten coses boniques i els meus et responen i et diuen que sí, que endavant, que t’estic esperant, que si us plau no triguis. Les peces del joc es mouen i construïm junts un espai quasi impossible on signem amb presses un pacte amb el plaer, la vida i la mort.

De sobte un crit teu atura els meus pensaments. La cuina és un desastre i tu i jo un altre desastre. Què ha pogut passar? El foc al màxim, la cuina plena de gotes d’oli per tot arreu i tu, impermeable a la sentència, feliç com si tot anés bé.

I tot va malament. En menys d’un segon, la decepció va del meu cor al teu cor i del teu cor al meu i amb velocitat supersònica se’n va cap als nostres cervells i ho empastifa tot. Cuines fatal. Un minut de silenci per un castell de sorra que s’ha enfonsat de cop. Ens mirem amb fredor com si no ens coneguéssim de res. L’home ideal desapareix i jo també. Deixem-ho estar. De la mateixa manera que t’enamores pots desenamorar-te. És de cop que passa i quan passa, gairebé es pot sentir un sorollet, una petita detonació, un clic. Amb sort, una estrella s’apaga. A vegades, ni això.

I és que res del que ha passat no té cap importància. No ha canviat res. Cada dia surt el sol al matí i se’n va al vespre. Els somnis continuen tancats amb clau i es manté el guió habitual dels mamífers. No es pot dir gaire res més. Alguns dies potser pagaries per tornar enrere i ensumar la Veritat però no pot ser. Ha anat així. Una història va començar un dia i va acabar un altre dia.

Publicat dins de General | 8 comentaris

No tinc cap pregunta

finestresArribo tard a la presentació del llibre. M’assec a la penúltima fila i em trec el jersei. La sala és molt bonica i penso que l’escriptor té bon gust. No sé qui parla ara ni què diu. L’escriptor fa cara d’interessant al seu costat imitant les cares d’interessant de tota la tradició occidental de cares d’interessants. Imagino que repassa el seu guió i que no sap gaire bé quina cara ha de posar. Arriba el moment de la brometa fàcil just abans de cedir-li la paraula. Quatre explicacions una mica més informals que la resta i això començarà.

Per fi xerra ell i l’escolto. Segurament molts el mirem amb ulls que imaginen que ens parla només a nosaltres. La vida. La mort. La crisi. La poesia. El fracàs. La Universitat. El desastre. L’esperança. La ironia. Els llibres. El paper. L’amor. La família. El temps. Aquí. Allà. Més enllà. El malentès. L’absurd. L’escepticisme. La innocència i l’experiència. Empat de plaer i de falta de sorpreses com un sopar d’estiu de quan érem petis i sopàvem pa amb tomàquet a la fresca.

Entro en un bucle. Les teves paraules abracen els meus pensaments, la teva veu eixuga les meves llàgrimes, el teu bolígraf em fa pessigolles. Si poguéssim canviar d’escenari i escapar-nos a un hotel luxós i oblidar la roba, els diners i la vida, ho faríem tres-centes vegades cada any per lluitar contra la misèria, contra tota la ràbia i contra totes les enveges del món merdós que escatima felicitat i regala cops de puny al fetge de tants innocents mentre premia el lladre i l’estafador. La teva camisa no m’agrada però te l’arrancaria. Les teves ulleres sobren però les deixaries damunt de la taula. Els meus pantalons m’estrenyen però me’ls treuries. Les teves paraules m’agraden i les estimaria. Surto del bucle.

Han passat quaranta-quatre minuts i arriben les preguntes del públic, detesto aquest moment. Una jove promesa de la postadolescència dels trenta-tres anys es passeja atlèticament per la sala amb un micròfon a la mà. Sense esperar el micròfon –no el necessita- una dona gran de debò fa una pregunta que no entenc; contestes com pots. Una senyora que hauria d’anar urgentment a la perruqueria et regala paraules esperançadores; contestes com pots. Un senyor prim i empipat qüestiona la ideologia del teu llibre i endevina les teves contradiccions; contestes com pots. Un noi extremadament elegant aixeca la mà i exhibeix coneixements i lectures fetes, amb veu baixa malgrat el micròfon, fanfarroneja de ser l’amo d’un caos enciclopèdic i postmodern i se suposa que ha fet una pregunta; contestes com pots.

No hi ha més preguntes i l’acte s’acaba. És hora de plegar i encara no és fosc. La no-tan jove promesa de l’adolescència apaga el micròfon i el deixa en una cadira buida. Les cadires buides són els meus silencis d’avui i de cada dia. Em poso el jersei, miro el mòbil i sento que l’escriptor diu que abans d’acabar sembla que hi ha una última pregunta al fons de la sala i m’assenyala. Un jardí de primavera freda m’interroga. Què n’he de fer de totes aquestes cares que esperen que faci una pregunta? No puc dir res. Amb un filet de veu i com un tomàquet, dic que no tinc cap pregunta. Somric i suplico el perdó de les cares grises i un càstig dolç que es farà esperar una mica. El joc ha començat.

Publicat dins de General | 10 comentaris

El malson de l’home i el bar

copaHome: Posi-me’n una altra, si us plau.

Cambrer: Ja en porta nou, avui. Crec que és millor que se’n vagi a donar un volt. Surti, fugi, faci el que sigui però freni aquesta ingesta descontrolada i excessiva. Pel seu bé!

Home: Posi’m una altra escena domèstica, si us plau!

Cambrer: Però per què? Per què en vol una altra?! No n’ha tingut prou encara?

Home: Obeeixi, collons, obeeixi. Qui paga aquí?

Cambrer: Molt bé. D’acord. Si això és el que vol, això és el que tindrà. Nen amb cagarrines, dona que renya, sogra que el mira malament, amant que exigeix, fantasmes familiars, conflictes amb la rentadora, dona que crida, nen que torna a tenir cagarrines, la sogra que ho sap tot. Què serà?

Home: Amant que exigeix.

Cambrer: Molt bé, doncs. Ara mateix serà servit. Gràcies.

Cambrer: Comencem. Per fi ha aconseguit l’organització ideal, la rutina menys conflictiva possible i l’optimització de plaers sexuals i d’intendències domèstiques. La seva dona beneeix i celebra que vostè s’hagi apuntat a estudiar occità dos cops per setmana i les seves dues amants de capçalera estan de més bon humor que mai ara que la freqüència de les trobades sexuals s’ha incrementat i que la seva periodicitat és constant i previsible.

Home: Més.

Cambrer: Se sent com un toro, potent, fort i contundent. Les seves habilitats sexuals han millorat d’una manera sorprenent. És evident que vostè guanya amb els anys. El seu equip sexual juga a primera divisió per dimensions i funcions, vostè és feliç, ha assolit l’excel·lència. Vostè sembla més prim i menys calb.

Home: Més.

Cambrer: La seva dona el renya menys, les seves amants somriuen més i totes accedeixen a cadascuna de les seves peticions amb menys esforços i sense requerir despeses extra. Vostè és un tipus genial, llest i creatiu. Les seves amants i la seva dona l’adoren i el respecten. Avalua la possibilitat de coincidir una setmana durant les vacances amb les seves amants i la seva dona. Tots són adults, madurs, conscients i responsables de tot plegat. Tot va bé.

Home: Més.

Cambrer: Després d’una meravellosa, intensa i satisfactòria marató sexual, una de les seves amants li explica que ha decidit jugar-s’ho tot per vostè. Ha deixat el seu home i els seus dos amants i ha comprat dues entrades per anar al Liceu d’aquí a quinze dies. “T’estimo i no vull deixar passar cap tren més. No és un ultimàtum, només és un bon començament, si tu també vols el mateix. Vols anar endavant amb mi?”. Vostè no sap què dir. Vostè no diu ni que sí ni que no. Ella l’abraça i torna a practicar sexe amb vostè. Vostè està esgotat.

Home: Més.

Cambrer: Cupido s’ha desfermat i vostè s’enamora amb bogeria de la seva altra amant. L’amant que ho ha deixat tot el reclama i vostè reclama la seva altra amant. L’univers s’ha desordenat i vostè torna a ser calb i vell. Compra un ram de flors per a l’amant que s’estima i se’n va cap a casa seva. Ha arribat el moment de ser valent. Aparca en doble fila, agafa un xiclet, comença a mastegar per fer bona olor i espera l’ascensor. Ella es morirà d’alegria quan el vegi. Serà millor que mai.

Home: Més.

Cambrer: Pica a la porta de casa de la seva amant predilecta però ella no obre. Potser no hi és. Potser s’està dutxant. Cap problema, l’esperarà al replà. Treu el mòbil de la butxaca i escriu un missatge romàntic. No obté cap resposta però sent soroll dins de casa. Tic-tic-tiiiiiic i la veu d’un home: “Qui és?”. Merda, és la veu del director financer. Què hi fot aquest aquí?! Se’n torna a casa amb el ram de flors i una multa. Maleït ajuntament i maleït director financer.

Home: Més.

Cambrer: Arriba a casa amb el ram de flors que finalment serà per a la seva dona. L’amor no existeix però la seva família sí. Obre la porta de casa, se sent molt bona olor, lluç al forn amb verduretes? Sorpresa. Al sofà de casa hi ha la seva dona parlant amb l’amant que el reclama i a qui vostè no ha sabut dir ni que sí ni que no. Una mena de forat negre de la comunicació humana l’engoleix durant hores. Al final elles l’insulten i vostè crida. Es tanca al lavabo i plora. S’eixuga els ulls amb aigua freda. Fi.

Home: Més.

Cambrer: Ja està. És suficient. Vagi-se’n, si us plau. Ja n’ha tingut prou per avui, vagi-se’n.

Home: Posi-me’n una altra, faci el favor!!! Tinc diners, puc pagar.

Cambrer: Ja sé que pot pagar-ho, senyor, però crec que no és una bona idea. No prefereix deixar passar una estona, menjar alguna cosa, sortir a estirar les cames…? D’acord, d’acord. Amagui aquesta navalla. Què li ve de gust, ara?

Home: Conflictes amb la rentadora. Dispari.

Publicat dins de General | 8 comentaris