Irma la dolça

 

Han pujat al metro. Ell duia una americana i uns pantalons blau marí que no li quedaven bé, com si fos la roba d’una altra persona o com si res no fos ben bé de la seva talla. Ella duia el cabell recollit enrera en un monyo de ballarina amb una flor blanca immensa al capdamunt i una diadema de vellut de color beige que semblava que no era exactament al lloc on havia de ser, com si un cop d’aire li hagués mogut. Se li veia la pell fina i les faccions boniques. Anava maquillada, una mica exagerada, els ulls ben blaus, els pòmuls ben rosats i els llavis del color de les cireres àcides. Un abric força llarg de pell, també de color beige i que semblava molt suau, només deixava entreveure, per la part de baix, un pam d’una mena de vestit de nit vell amb puntetes de color violeta i unes sabates de taló força alt, com de vedette, folrades de roba color fúcsia amb perletes minúscules de plàstic. Amb certa debilitat s’agafava a la barra del metro i ensenyava un anell lleig amb una pedra vermella immensa i dos cors platejats.

Ella era bonica, ell era molt lleig i tots dos tenien setanta anys molt llargs. O més. Parlaven de coses de menjar, d’amics, de festes i de coneguts. Ell es feia l’home útil i servicial, i ella la dona feble, bondadosa i desvalguda. Ell era brusc en els seus moviments i ella movia les mans a poc a poc com si acariciés l’aire. I parlaven de la mateixa manera, ell a cops i ella a carícies. S’han assegut al meu costat, tot el vagó els mirava. Jo només els sentia i, de sobte, ella ha embogit d’alegria i ha començat a repetir: La dama i el vagabund! La dama i el vagabund! La dama i el vagabund! Les mirades de tot el vagó s’han tornat encara més insistents i m’he girat per veure què passava. Tenia a les mans dues figuretes dels dos gossets de la pel·lícula de Walt Disney i estava absolutament fascinada i no es cansava de repetir La dama i el vagabund! La dama i el vagabund! Ohhhhhhhhhh la dama i el vagabund! i jugava amb les figuretes com si es fessin un petonet i tot el vagó somreia o reia o se’n fotia.

Es veu que ell havia comprat les figuretes als Encants i no sabia si ja les tenia. Ho havia de mirar. A on? Potser a casa seva. Potser tenia una d’aquelles cases estranyes plenes de figuretes estranyes. O potser estava especialitzat en figuretes de personatges de pel·lícules de Walt Disney. O de gossos. O d’animals en general. Han passat uns minuts i ella li ha fet una pregunta que ell ha contestat amb una paraula: Dimecres. Els dimecres, ha afegit ell, són els dies que la dona em dóna festa i són els dies que ens veurem. On devien anar? Eren la dama i el vagabund. Qui sóc jo per dir si eren tendres o rancis? En negocis menys clars he participat.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Irma la dolça

  1. MSS ha dit:

    no està malament

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s