La visita

És l’agonia d’un amic admirat i em diuen que estàs al final. Com sempre em sento lluny i no sé què he de fer. Vaig a l’hospital i demano per tu. No tenen el teu nom. Vaig a una altra finestreta i tampoc. Em sento imbècil. Em demanen el teu segon cognom i no el recordo. Al final em diuen que t’han donat l’alta.  Sé que no és exactament això i vaig cap a casa teva. Camino sense veure res. Sé que no et veuré.

Truco. M’obren. Silenci. Silenci com si un nen petit dormís però no hi ha cap nen petit dormint enlloc. Em trec el jersei. Entro cap a dins. Reparteixo petons. No sé fer altra cosa. M’assento. Explico perquè sóc allà. Parlem de temes poc importants. Esteu esgotats. Estic nerviosa. Sóc egoista. Us miro dins dels ulls. Em sembla que revifeu. Sóc una persona inesperada que ve de visita i sóc freda, distant i absurda. Voldria ser càlida i amable i no ho aconsegueixo. Vint minuts després marxo.

Ingènuament contenta, feliç, animada, il·lusionada, em penso que aquest Nadal podré regalar-te un altre llibre. És el Viatge al voltant de la meua cambra de Xavier de Maistre. No us ho dic. Us pensaríeu que tinc els ulls massa tancats i que no m’adono d’on som.  I és veritat: segueixo suplicant una pròrroga. Vosaltres potser ja no. Visc en un núvol. Vosaltres ara em sembla que ja no podeu. No sé què fer ni com posar-m’hi. Odio l’agonia i odio la mort. Desconec com estàs, què penses, què dius, com ho suportes. No puc entendre res del que m’expliquen. El meu cervell es tanca quan em parlen de tu.

Recordo la teva mirada. Recordo el que ensenyaves i que jo recollia les sobres. Per què no vaig aprendre més de tu? Encara ara no sé estimar i em sento forastera a tot arreu. Potser això ja serà crònic. Torno al Viatge. El necessito més que tu. Tu necessites més morfina. En el llibre no importen els límits, s’obren portes enormes i es fan viatges infinits. Els que estimes són al teu costat. Vull somiar que t’escapes lluny amb la teva llibreria immensa, que cuines plats deliciosos i que te’n fots de tothom. De moment, només tinc malsons. No sé parlar ni abraçar. Només escric.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 respostes a La visita

  1. Clidice ha dit:

    doncs descrius molt bé. gràcies.

  2. marta ha dit:

    Gràcies a tu Clídice per llegir-ho. Necessitava treure-m’ho de dins. Hi ha moltes visites silencioses i d’aparença més aviat absurda que per dins estan bullint. I ara me’n vaig a fer uns rovellons a la planxa a veure si surten bons. I a veure si penso coses boniques que la vida va com va

  3. viuillegeix ha dit:

    hi ha ferides, buits i soledats que només es curen escrivint. Tens sort de poder fer-ho.

  4. XeXu ha dit:

    Ostres, hauré d’acabar fent un pacte amb tu, perquè llegeixo els teus escrits i m’encanten, però no sé què dir, em quedo amb l’estómac regirat perquè no sé cap on tirar. Em segueixo sentint un curt de gambals quan no entenc algunes coses, i em costa, em costa. Però bé, quedem que quan no t’entengui, diré alguna ximpleria per sortir del pas, i almenys tu sabràs que ho he llegit, i pots comptar amb que m’ha agradat, que és el que em passa habitualment.

  5. ahse ha dit:

    La mort és part de la vida, no la pots odiar. L’agonia potser sí.
    Els viatges només són infinits als llibres. 😦

  6. marta ha dit:

    viuillegeix: no ho sé, jo només sento que no puc fer res. Però intentaré fer la lectura que tu fas

    XeXu: Accepto el pacte (tot i que no entenc què he de fer jo) i espero que això que dius que se’t regira l’estomac no vagi a més. Sempre penso que ets molt generós i sincer amb els comentaris que fas. Vaig a mirar si he guanyat el pèsol o si l’he perdut

    AhSe: Pel motiu que dius vaig estar a punt d’esborrar això que odio la mort i deixar només l’agonia però al final vaig decidir deixar-ho. En certs moments sí que pots odiar la mort.

  7. Lluís ha dit:

    Suposo que és això, que de vegades només es pot escriure. També he vist injectar morfina, i crec que la reacció va ser semblant. Escriure-ho després.

  8. marta ha dit:

    Lluís: jo no ho he vist mai. Però m’has fet recordar una altra experiència que no vaig escriure i que (pel que acabo de veure) no he oblidat i va sobre veure algú puntxant-se heroïna. Potser tractaré d’escriure-ho algun dia. I sobre això que dius que de vegades només es pot escriure, sí, és el meu cas però em deixa sense respiració veure que hi ha persones que poden donar en persona una mena de consol, ja sigui al malalt o a la família.

  9. XeXu ha dit:

    Tu no has de fer res. Bé, sí, has de fer la part difícil, que és no riure’t de mi. Vull dir que tu saps que són un inepte i que no t’he entès, jo també ho sé, i tant amics. D’acord?

    De moment no has guanyat el pèsol, però no descartis res. De totes maneres, tampoc me l’havia jugat, hagués apostat per tu.

  10. galderich ha dit:

    Glups, d’això se’n diu fer una narració exacte del que ens passa en circumstàncies com aquesta!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s