Vull seguir-te al Twitter

En un cafè mític de la ciutat de Barcelona un home parla com un article de la revista Sàpiens amb un amic i jo l’escolto des d’una altra taula mentre faig veure que llegeixo un llibre. L’home enumera tots els desastres de la política nacional i municipal que ens ha tocat viure i de sobte penso que em vull casar amb ell.

Però aquest moment no acaba de ser perfecte. Just en aquest punt clarivident de joia extrema recordo que estic grassa, que m’ha sortit un gra al front, que porto el cabell brut, que no sóc rica i que no tinc unes tetes enormes. Per no deprimir-me massa, però, mentre l’home passa a donar detalls d’èxits professionals diversos que em fan suposar que a sobre l’home es guanya bé la vida, començo a pensar que potser no seria tan fantàstic ser la seva dona.

Qui posaria sempre la rentadora si visquéssim junts? Quan podria dir jo alguna cosa -interessant o més aviat frívola- si ell parla tan bé i  diu sempre coses tan interessants i dignes amb aquest ús exquisit del llenguatge, aquests adjectius, aquestes locucions i aquestes construccions sintàctiques plenes de sintagmes nominals refinats i de predicats bellíssims i aquesta erudició de fons sempre present? Seria capaç de tenir sexe amb un home així? Potser em bloquejaria i no podria. I què passa amb aquest esperit crític que demostra? Acabaria jutjant també les meves actituds, les meves aptituds i la meva manera de fer-ho tot?

De sobte l’home pronuncia el nom “Gaddafi” i posa l’accent a l’última vocal. És instantani: el meu cervell i el meu cos es posen d’acord en sentir unes ganes intenses de tenir sexe amb ell. Segur que l’home ha viatjat moltíssim. O millor encara: potser ha estat vivint a Líbia. Potser és un reporter de guerra, un escriptor o un diplomàtic. I tant que podria tenir sexe amb un home així! Seria brutal i salvatge. I no cal que ens casem. Ni pensar en rentadores. Miro l’home sense por, ell també em mira i  ens aguantem la mirada un moment. Potser no porto el cabell tan brut, potser no estic tan grassa. Només tinc clara una cosa: podríem follar. De fet, tinc una mica de pressa.

Però aquesta fascinació em dura poca estona.

L’home passa de fer un repàs a l’actualitat política internacional a parlar d’ell mateix i diu una cosa així: “Bé, això ja seria un altre tema. No. No sé què fer amb la meva vida. Continuo sense plantejar-m’ho. Com sempre, sí. Una assignatura pendent saber què faig amb la meva vida”.

I perdo l’interès de cop.

Rectifico tot el que he dit abans. Ara ho veig clar. El que vull és seguir aquest home al Twitter. Res més. Ja no m’interessa com a marit.  Ni com amant. Ni com amic. Només desitjo seguir aquest home al Twitter. M’agrada el que diu i com ho diu. Vull llegir-lo.  Vull jugar a intuir què pensa a partir dels seus tweets. Vull saber quina informació destaca de cada dia. Vull saber a qui segueix ell. Vull llegir-lo tantes vegades com  a ell li vingui de gust escriure alguna cosa al Twitter. Només vull seguir-lo al Twitter. Em tranquil·litza saber-ho. El món torna a estar endreçat. Surto del cafè i me’n vaig cap a casa.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

11 respostes a Vull seguir-te al Twitter

  1. Manel Martorana ha dit:

    Nena… des que ho he descobert, estic enganxat al teu bloc… què s’ha de fer per llegir la teva novela? acceptes suborns?

  2. Clidice ha dit:

    Tot un descans, perquè un ésser així pot resultar esgotador i, al damunt, tot el dia fent règim, uf 😉

  3. XeXu ha dit:

    Amb una mica de sort té un blog, i podries saber una mica més que amb el twitter. Vaja, potser és que no t’interessava tant, potser només a miquetes.

  4. Lluís ha dit:

    Això és el retrat exacte d’un instant pel qual devem haver passat la majoria (ho sento, jo sempre tan destrempador). Cal un sol accent per a enamorar-se, un per a sentir un desig irreprimible i una altre definitiu per a tenir ganes de no saber res més. Com que jo no sóc ni de twits ni de facebooks, no arribaria a la teva conclusió. Enlloc de “vull seguir-te al twitter” segurament diria vés a la merda. Expressió que cap dins d’un twit, no?

    El mé curiós de tot és que malgrat conèixer un autor de la Sàpiens, mai no l’he llegit allà i no sé com coi parlen. Com parlen?

  5. allau ha dit:

    Sí, hi ha homes que cal seguir a distància (Twitter potser és una distància excessiva). Però prefereixo els homes que omplen rentadores (i, si follen de tant en tant, ja t’ha tocat la grossa).

  6. m. ha dit:

    Et provocava orgasmes mentals…fantàstic! com n’és d’excitant això! però em pregunto si aquest punt d’incertesa, de no saber què fer, no es deu en part a un inconformisme crònic; i això em fa pensar en si és el “crònic” el que frena l’èxtasi. Jo també hagués fet el cafè “de postre” i me n’hagués anat. “Lo bueno, si breve, dos veces bueno.”

  7. Natalia ha dit:

    M’has fet pensar en una amiga meva que deixa de veure programes de xafarderia quan passa uns dies amb el seu xicot, encara que se’n mori de ganes, perquè diu que ell no ho entendria, i no sap que en realitat a ella li fascinen. I sempre penso… què trist! Ha de ser horroròs viure amb algú a qui admires tant que penses que les teves petites alegries o frivolitats li han de semblar absurdes, i, per tant, tú no estàs a l’alçada; i haver de fingir, en conseqüència, ser qui no ets. Viure amb algú de qui penses que si realment et conegués, no t’estimaria. El que he dit: horroròs.

  8. Aris ha dit:

    Al final em tindre que fer del twitter aquest, perquè tothom en parla tant i si es millor que follar, crec que m’interessa…

  9. rasoir ha dit:

    Excuses: si es guanya la vida tan bé potser no hauries de fotre cap rentadora i pagarieu alguna aborigen de l’hemisferi Sud perquè ho féra per vosaltres.
    Però entenc que ‘el seguisc a Twitter’ és una nova categoria social: abans podies intercanciar amistat o fluids… ara també twitts. Coses de la vida moderna.

  10. Obtús ha dit:

    Vaja! No em diguis que també va geminar la d… Tens raó, dir que nos saps que vols fer amb la teva vida és veritablement vulgar i un punt patètic, probablement ho diem els que no sabem el que realment cal fer amb la vida, viure-la!

  11. Ferran ha dit:

    Brutal, Marta. Amb aquest t’has superat, de debò; (jo també) vull un llibre teu!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s