Salvem els cargols

Tothom sap que abans de passar pels fogons els cargols pateixen moltíssim. Durant dies que es fan molt llargs han de purgar-se i netejar-se per dins, i no ho fan menjant iogurts. Tot i que no és tan cridanera l’agonia d’un quilo de cargols dins d’una bossa de reixeta verda que pot acabar esclafada en un racó fosc de qualsevol mercat municipal, el patiment d’un cargol és comparable al d’un toro en una plaça de toros malgrat que amb l’agonia dels cargols no se’n faci espectacle. Les dues morts són tan innecessàries com horroroses i absurdes, cosa que no pot deixar indiferent cap ànima sensible.

Aquest matí he estat parlant amb la Palmira Lavobba, autoritat indiscutible en el tema, i m’ha comentat que a Brusel·les ja comencen a moure fils per fundar un moviment que no és nou a Europa i que vol donar cabuda a aquest tipus de preocupacions, m’estic referint al FAB, el Front d’Alliberament de Bèsties diverses (sic).

Entre altres coses, el FAB promourà substituir l’espectacle taurí per danses de cèrvols, rens i nyus en zel que podran seguir-se per videoconferència, treballarà activament per aconseguir fons per indemnitzar gats esterilitzats, facilitarà suport psicològic i/o psiquiàtric a vaques, cabres, ovelles i búfales amb estrès i crearà una borsa de voluntaris disposats a convidar un porc senglar a atipar-se a casa el dia de Nadal, de Sant Esteve i de Reis a l’hora de dinar i la nit de cap d’any a l’hora de sopar.

Simultàniament es pretén dur a terme un pla de remodelació sostenible, innovador i força ambiciós del parc zoològic de la ciutat de Barcelona, les gàbies del qual passaran a ser ocupades pels principals líders polítics del país segons un sistema autogestionat de priorització de polítics multidisciplinars segons nivells d’optimització i d’adaptació al medi reproduït i als mitjans malaguanyats, respectivament.

A més,  se celebrarà peti qui peti una innocentada cada 28 de desembre en la qual tothom hi serà convidat. No es requerirà ser ase ni bèstia ni polític ni les tres coses a la vegada.

Hivern, flors, poetes, dames i cavallers

Fa uns dies un amic va ensenyar-me una antologia d’Ausiàs March de l’any 1555, un llibret editat a Valladolid que inclou un glossari català-castellà que té certa gràcia. Vaig tenir el llibre a les mans i vaig emocionar-me moltíssim. Una joia que podria fer-me més feliç que un anell de brillants, vaig pensar. Va ser un moment que no oblidaré mai malgrat que és una cosa poc important al costat de les grans experiències que poden donar sentit a una vida.

Avui no és un gran dia. I aquest any que va acabant-se no ha estat un gran any. Les grans aventures em semblen inabastables o un risc mortal. I passa el temps i no passa res més. Al matí he anat al mercat, he comprat flors i he caminat sota el sol de l’hivern que encara no ha arribat. He tremolat de fred i de por per si mai més no torno a sentir el cor d’algú prop del meu. Viure és enyorar algú. No podria ser d’una altra manera?

S’ha fet tard sense cap resposta i ha arribat l’hora de tancar la porta i encendre un braser, que sona molt reconfortant. O engegar la tele. O obrir un bon llibre. O sortir a fer una pizza i un parell de cerveses. Aquest vespre Ausiàs March em fa mal de cap. Si li traiem l’erotisme que hi afegeix tan bé en Raimon, de debò us emociona Ausiàs March? A mi em deixa indiferent com m’hi va deixar Petrarca ara fa un any.

Si fos per mi deixaria Petrarca i Ausiàs March menjant galetes Birba parlant de Laura, de Lliri entre cards i de Plena de seny, i me n’aniria a fer un vinet amb Joanot Martorell (ell beuria whisky irlandès), un home valent i divertit capaç d’imaginar grans aventures i la més gran de les derrotes sense parar de riure per sota el nas.

I què hem de fer si l’amor és així de fort i de bèstia? Trucar al cel o a l’infern la Mercè Rodoreda perquè ens digui com podem fer-nos de suro? O fer-nos una samarreta que digui ‘Jo també sóc Madame Bovary’? N’hi ha per riure i per plorar a la vegada. No m’imagino els meus gats sotmesos a cap d’aquestes emocions exagerades. Per què els animalons són tan savis i nosaltres tan complicats? De debò que tot plegat no podria ser d’una altra manera?

Observadors

Entro a la biblioteca. Sembla una mesquita plena de gent silenciosa que no està clar què fan. Potser estudien, descansen, mediten o dormiten. O potser fan temps. A la meva taula som onze persones. Només hi ha tres cadires buides. Trec un llibre i l’obro per la pàgina on hi ha un punt de llibre. Miro què fa la gent del meu voltant. Si tenen algun llibre, m’estiro per veure’n el títol. Pel passadís no para de circular gent. L’interval entre persona i persona és d’una persona cada disset segons. Dades extrapolades a partir d’un minut d’observació atenta.

Torno al meu llibre. Un minut. I veig un home dret amb una llibreta a la mà i un bolígraf. Cabell curt i negre, ulls marrons, humits i vius. Mira d’una manera forta i decidida i escriu alguna cosa. Té un nas d’una sensualitat extrema, un nas gairebé pornogràfic, i una boca esquerpa, amb els llavis prims i tensos, que em fa pensar en una mena de resistència, de paràlisi comunicativa que un petó podria desfer.

M’agrada la forma del seu cap i m’imagino acariciant-lo mentre em fa un petó. M’imagino mirant el seu cap. Segur que quan fa petons té una expressió dolça i tranquil·la. Diria que té la pell suau. M’imagino el seu cos i el meu junts en una nit de tempesta d’hivern. Té el coll fort i bonic, tirant a gruixut, l’esquena ampla i els braços també forts. Però té les mans fines i delicades, com una confessió de vulnerabilitat en un lloc potser massa visible.

Mira insistentment una taula paral·lela a la meva. No m’ha vist. Mira l’altra taula, les cadires, el terra, les parets, alguna persona, el sostre, tot, i apunta. Apunta moltes coses. Però què? Em sembla innecessari que ho faci dret. Es pensa que és invisible? Jo sóc més discreta. Potser la invisible sóc jo. De què em serveix ser tan discreta?

Docent a cent

Enmig de la massa d’alumnes cansades, adormides, avorrides, il·lusionades, esperançades, mandroses, tímides, dolces, enginyoses, enfadades, atrevides i encuriosides, un alumne quasi octogenari destaca com una ovella blanca enmig d’un ramat d’ovelles negres.

L’alumne quasi octogenari fa preguntes trampa al professor. Qüestions obscures, vides paral·leles, eterns debats sense consens i misteris acadèmics diversos. El professor està intrigat i espantat amb els brots interrogatius del jubilat i es limita a somriure. No té despatx. Té una cova fosca on rep estudiants i lluita contra la temptació d’adormir-se. L’altre dia va rebre un email d’una alumna que va brillar com una foguera al desert: M’agrada com et llepes els llavis.

Cada dia és més perillós ser professor. L’alumna va a classe amb el cor encongit després de l’atreviment electrònic i el professor no sap on mirar i es passa l’estona amb la rialla a la boca, la cara vermella i sense aixecar-se de la cadira. Un alumne jove, moreno i d’aparença ingènua apareix a escena just abans d’un atac de cor a l’aula. Algú em pot deixar els apunts? El combat entre eminències deixa de tenir tant d’interès i la por escènica s’esvaeix per uns ulls i uns cabells brillants i negres com la nit.

Això no pot ser. Sóc massa vell per aquestes tonteries. El següent dia el professor arriba a classe embotit dins d’una armadura platejada i vella. Entra a l’aula i dispara càstigs exemplaritzants amb una pistola d’aigua a una lolita displicent. Va disfressat de cavaller disfressat de llop disfressat d’àvia. La classe és plena de caputxetes vermelles sense calcetes i l’alumne quasi octogenari que ho observa tot des del fons.

S’acaba la classe. El jove moreno encadena cerveses al bar on espera les fotocòpies. El gran preguntador comenta en veu baixa que el professor és un estrateg indiscret que renya les alumnes per poder-les consolar després al seu despatx. L’alumna es limita a somriure abans de tancar el monòleg d’alcavot amb un Adéu educat i córrer cap al bar.

El professor encara té temps de mirar-la amb cara de cactus mentre desapareix de l’aula arrossegant l’armadura ronyosa. Després de sopar, mentre la dona s’adorm amb la boca oberta al sofà del menjador se sent prou valent i respon l’email: Què fas amb aquest vell? El joc continua cada dia a tota hora i a tot arreu.