Marges ideals

Tenim una relació minimalista, tan petita tan petita que gairebé no es nota. No deixem rastre,  no tenim fotografies, ni projectes, ni regals, ni sopars, ni dinars, ni pisos, ni herències.

De tant en tant robem al temps moments que es converteixen en tresors. No sabem com ens ho fem però les coses normals es tornen millors. Una estona més tard, ens mirem estranyats, tu dissimules i jo busco paraules. Per un atzar, el meu pis minúscul torna a convertir-se en un palau i els vins barats tornen a convertir-se en elixirs. Després faig desaparèixer la nostra escena, just abans que el teu cotxe es converteixi en una carabassa i tu et converteixis en un home que ronca.

Neguem-ho tot.

El miratge de felicitat que hem sentit és una turbulència en un viatge en avió. Desmunta qualsevol altra seguretat però no dura en el temps o es torna massa perillosa. No és res (això és tranquil·litzador) i no és cap desastre (això és encara més tranquil·litzador). Potser és un error del sistema, un segon que s’escapa del control dels déus de la infelicitat, una excepció, un oblit, una petita fuita, una petita sotragada; o un atzar com un altre.

La sensació de destrucció emocional fa cua al voltant nostre per dibuixar-nos escenaris d’amors que fugen i que deixen ferides que no es poden explicar. Els que ja no s’estimen es donen confiança, es prometen canvis, esforços i millors rendiments, compren viatges i proven nous pentinats. Quan són a punt de caure, s’agafen a les hipoteques i a les criatures i es posen les sabatilles. Tu que ets tan modern trobes una explicació nova a tot i me l’expliques fascinat. Jo que sóc tan postmoderna només callo i m’empasso la il·lusió, la fe i l’esperança mirant cap a una altra banda. Ho sabríem fer millor?

*

Hora de la migdiada. Un llibre a les mans. Quatre minuts i veig en somnis una mena d’àngel de la guarda de Trieste que se’n riu de nosaltres i que m’explica que tothom diu mentides i que tothom diu veritats i que no podem agafar-nos enlloc, ni a allò racional ni a allò irracional, que estem completament sols i que només podem aprofitar els marges, aquell espai estret amb herba on pots seure, reposar i beure una mica d’aigua fresca.

Em desperto. El temps s’atura amb un petó o dos. On ets? Mesurem els quilòmetres en temps o en pensaments per arribar a la mateixa conclusió de distància. La seguretat és l’aventura i l’aventura és viure. I podries dir-ho al revés i diries una altra cosa i tampoc no diries gaire res.

Som vius? No hi ha més històries. Si m’estimes o si no m’estimes? Quina pregunta… T’espero als marges. Si no és, no ha de ser i no podrà ser, més motiu encara per aprofitar cada segon com si fos l’únic i l’últim. Ens precipitem cap al terra en caiguda lliure. No té cap importància.